Els oblidats

Tenim el govern que tenim. O més aviat els governs, que d’aquests ens en sobren, però les neces­si­tats de la ciu­ta­da­nia no és que siguin les matei­xes, és que van aug­men­tant. Podríem par­lar de l’índex de pobresa i d’exclusió social, de les pre­ca­ri­e­tats i els dèficits evi­dents en els àmbits de l’edu­cació i la salut, de l’escassa atenció que pres­tem a sec­tors bàsics com ara la page­sia o dels retards a les reno­va­bles. Per esmen­tar un exem­ple més con­cret, durant la pandèmia es va posar de mani­fest que la xarxa de residències geriàtri­ques, espe­ci­al­ment les pri­va­des, patien man­can­ces que van sor­tir a la llum de la manera més tràgica i traumàtica que ens podíem ima­gi­nar. La falta de per­so­nal, les plan­ti­lles poc for­ma­des i mal paga­des, les escas­ses mesu­res de pro­tecció, la len­ti­tud en la reso­lució dels pro­ble­mes, les morts evi­ta­bles i les denúncies per part dels fami­li­ars. Alguns han desis­tit en la rei­vin­di­cació de justícia per esgo­ta­ment, molts per no revi­far el dol. És cert que la covid-19 ens va aga­far a tots amb el més calent a l’aigüera, però igual­ment hi ha la sen­sació que un cop pas­sat el ter­ra­bas­tall el tema es va tan­car en fals. Tenim una població enve­llida cada cop més nom­brosa i molts van que­dant a la intempèrie pel que fa a la cober­tura social, amb pen­si­ons ridícules i una xarxa pública de llars per a gent gran clara­ment insu­fi­ci­ent. No els obli­dem.