Opinió

opinió

Coi de...

La imatge de la ciutat no s’ho pot permetre, ens excusem

Qui de nosal­tres, en algun moment, cami­nant per la ciu­tat, no s’ha tro­bat per­so­nes que jauen a terra sobre un edredó, o un cartó o fins i tot un matalàs! Per­so­nes de les quals no sabem gai­rebé res més que la seva presència, i que esqui­vem com qui esquiva un paper, un entre­banc o una bici­cleta mal apar­cada. Si no les igno­rem del tot, quina és la mirada que els dedi­quem? Segu­ra­ment molts hem tin­gut el desig sob­tat de renyar-les. La imatge de la ciu­tat no s’ho pot per­me­tre, ens excu­sem. O, com és que l’Ajun­ta­ment no hi posa remei? Per què no se n’ocupa qui se n’ha d’ocu­par? Però la pre­gunta és: qui se n’ha d’ocu­par? Les tro­bem al matí dor­mint, al mig­dia vol­tant per la ciu­tat i a la nit al por­tal de casa. Mol­tes vega­des inca­pa­ces de man­te­nir-se dre­tes i arros­se­gant un gran pes. I no em refe­reixo a totes les per­ti­nen­ces que han de car­re­gar dia rere dia, perquè és el seu bé més apre­ciat. Qui els estima, a ells? A qui esti­men? D’on venen? Què espe­ren de l’aire que res­pi­ren? Com em miren? Quin és el seu nom? Què han vis­cut? On són els seus amics, els seus pares, els seus fills? I quan sor­tim al matí de casa, dut­xats i empo­lai­nats, després de pas­sar la nit escar­xo­fats al llit, ens tro­bem amb les res­tes del que ha estat una altra mise­ra­ble nit per a aquell que ha dor­mit a l’entrada del bloc, o fins i tot, de vega­des, les seves res­tes biològiques. Ningú els vol a la porta de casa. Si podem, els fora­gi­tem perquè tras­lla­din la seva impro­vi­sada llar a la porta dels veïns. I fins aquí. Cadascú amb els seus sen­ti­ments, els seus pen­sa­ments i les seves refle­xi­ons men­tre lle­geix aques­tes línies. Perquè és evi­dent que no ho podem obviar, no ho podem igno­rar. El que no sabrem mai és a qui ens hi tro­ba­rem, perquè la vida no ens tracta a tots igual. Les cri­sis econòmiques enca­de­na­des, les guer­res atro­ces i els dese­qui­li­bris soci­als del nos­tre món, l’ego­isme del sis­tema, ens posen a tots en la mateixa case­lla de sor­tida. Del que sí que podem estar segurs, és que tots agrai­rem que amb els nos­tres impos­tos es faci un esforç, segu­ra­ment un gran esforç, per tro­bar una solució. I no només amb el suc dels nos­tres impos­tos. Cal col·labo­rar de forma activa amb el munt d’enti­tats que de manera voluntària assu­mei­xen la res­pon­sa­bi­li­tat que nosal­tres som incapaços d’assu­mir. Val a dir que de feina se’n fa, però ben segur que se’n pot fer més i millor. Perquè, ara per ara, no és sufi­ci­ent. Perquè ho vivim, perquè ells ho viuen cada dia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.