Un altre món que és aquest

Les cinc de la matinada. Fins fa pocs mesos mai no hauria pensat que l’aparcament d’una macrodiscoteca podia ser també un observatori sociològic. Un grup de cayetanos té obertes de bat a bat les cinc portes d’un Mercedes Benz-AMG classe A. La música hi sona a tot drap. Els nois –tots amb camisa blanca, desbotonada– escuren gots de vidre que porten per beure els combinats que ells mateixos es preparen. Quatre noies de jotes aspiradíssimes es ressegueixen l’eyeline tot auxiliant-se les unes a les altres amb les llanternes dels telèfons mòbils. En una de les dues ambulàncies estan atenent un noi ferit en una baralla d’arrels tribals. Algú parla d’una navalla. De cop apareix una noia que estripa la nit amb un crit desolat: “M’han robat el mòbil!”

Arriben els del meu clan. No tots. Perquè una de les integrants s’ha esfumat amb un francès i no contesta les reiterades trucades que li fan els altres. Passo revista en silenci. Només dos del grup semblen presos d’una alegria artificial. Hem conegut jorns pitjors. Mentre esperem, tots es reclouen a la seva illa virtual. Però de tant en tant deixen anar perles. Una es treu els pits de relleno perquè la fibra li fa urticària. Un dels nois m’explica que els segurates no l’han deixat entrar perquè duia una arracada. També m’assabento que dues de les noies, que al viatge d’anada estaven agraïdes a la vida perquè els brindava el privilegi d’anar a la zona VIP de la disco, han trobat que aquella regió selecta era un pèl avorrida i finalment han migrat per barrejar-se amb la plebs i amarar-se’n de la suor animal. Arriba l’última integrant. Marxem. Intento ofegar la meva part moralista. Però em costa no expressar-los que crec que hi ha “mons millors que no pas aquell”. Em costa acceptar que la meva filla pugui naturalitzar les zones VIP de la discoteca o que un segurata dictamini qui entra i qui no. Al viatge de tornada poso música de la Ludwig Band i de Ginestà. Els agrada. La ratlla de l’alba esqueixa l’horitzó.