Economistes units. Polítics separats

Els qui tenim anys i memòria recordem com l’economia es repeteix i tornem a tenir els problemes de la inflació, el dels tipus d’interès i altres. Els cicles econòmics es van repetint i recordo perfectament quan el director del Banc Central Europeu i els dels bancs centrals de cada país feien declaracions similars a les que fan els seus successors.

Fa cinquanta anys, es va produir un fet positiu i poc apreciat: els economistes es van posar força d’acord en les lleis econòmiques generals. Des de llavors, tots pensen el mateix en relació amb la inflació i altres problemes que ens afecten. Tots saben quina és la solució. En aquest sentit podem parlar d’economistes units. Però aquests economistes estan sotmesos a uns polítics, els quals estan separats d’allò més.

Ara, els partits estan discutint els pressupostos generals per a l’any que ve. Els economistes farien el seu de forma molt aproximada. Però immediatament vindrien els polítics i retocarien moltes partides: els de dretes mantindrien els avantatges de les classes altes, mentre que els polítics d’esquerres farien el possible per mantenir els avantatges de la classe obrera que ells defensen.

Heus aquí les úniques diferències entre els pressupostos de dretes i els d’esquerres. Els primers els han d’adaptar a la seva política i rebaixar per tant les concessions a la classe obrera d’una manera o una altra. Si pot ser sense que es vegi massa el retoc. Els polítics d’esquerra inflarien les concessions que anirien a parar a aquesta classe i reduirien els avantatges de les classes altes.

Les dues posicions es poden presentar i defensar fent un joc amb una dotzena llarga d’impostos, de reduccions o d’augment d’aquests, d’augment en les despeses en formació professional o de l’impost del patrimoni. La situació actual es pot definir com el títol d’aquest article: economistes units, però polítics separats. La conclusió que en podem treure és que els economistes són uns tècnics que coneixen les lleis econòmiques des de dins i saben com adaptar-les a la situació del moment. Els polítics, en canvi, presenten o presentarien pressupostos diferents, perquè estan condicionats pels programes polítics propis, pels seus sindicats o pels seus votants. Potser no hi ha prou consciència d’aquestes dues posicions.

La solució només pot venir d’una apropament dels polítics i dels ciutadans als plantejaments i solucions dels economistes, no condicionats per uns o per altres. M’adono que és molt difícil d’aconseguir, però només així ens trobarem en una situació que permeti trobar una sortida als problemes econòmics en un mínim de temps.

El problema central és la part dels ingressos del pressupost destinada a protecció social, sanitat, pensions, educació... Estic dient que els que han d’afluixar més han de ser les classes altes. No ho creuen així?