La cultura en espais no convencionals

Què tenen d’atractiu per al públic els anomenats espais no convencionals on es programa cultura? No tinc la resposta però d’entrada m’atreviria a dir que generen una relació diferent entre el públic i l’artista, molt més propera. La no convencionalitat de l’espai fa que el públic se senti més proper a l’artista, únic, privilegiat. I aquesta podria ser una explicació.

M’he tornat a replantejar aquesta pregunta després de veure l’expectació que ha generat l’exposició que el Bòlit de Girona ha programat al soterrani de la catedral. O l’èxit que han tingut els Concerts a Cegues que La Tornada ha programat en espais de Girona com els Banys Àrabs o la presó del Museu d’Art.

Valorar la cultura només amb nombre d’assistents és un error. Un error que sembla que no s’acaba d’esmenar mai. Valorem les temporades teatrals o de festivals en xifres d’espectadors. I si bé és cert que sense públic no hi ha cultura, el públic no és una xifra absoluta que com més n’hi ha en millor estat està la cultura. El públic som jo, tu, nosaltres…, tots en algun moment som públic, i com a tal, el que busquem és una experiència, obrir portes, distreure’ns, sentir-nos interpel·lats…, però mai arribar a formar part únicament i exclusivament d’una estadística.

Les propostes culturals programades en espais no convencionals sembla que estan fora de les estadístiques. No és cert. Però ho sembla. Són propostes atractives perquè es pressuposa que hi passarà alguna cosa diferent i única. I un s’hi pot sentir exclusiu, privilegiat. I aquesta és sens dubte una via perquè els espectadors puguin establir relacions diferents amb les propostes culturals. Són experiències que van més enllà de comprar una entrada i asseure’s en un teatre o auditori, s’està comprant exclusivitat. Però ep!, amb això no estic dient en cap cas que no omplim platees d’auditoris, teatres o festivals. Estic dient que fora bo exportar aquesta relació entre la proposta cultural i el públic que es genera en els espais no convencionals, als espais convencionals. Per què? Doncs perquè no hi ha un únic públic. Hi ha múltiples públics. I cadascun d’ells té una relació diferent i única amb la cultura. Per tant, potser seria millor plantejar programacions centrades en l’espectador i no en el nombre total d’espectadors que l’han vist.