Llepar, o menjar, gripaus

Llegeixo que els parcs nacionals dels Estats Units han fet una crida pública perquè la gent no llepi la pell dels gripaus. Resulta que s’ha posat de moda passar la llengua per la pell abonyegada i llefiscosa d’aquests animalons perquè sembla que té una substància que provoca efectes al·lucinògens. Paral·lelament al viatge psicodèlic que et pugui portar una acció tan fastigosa, però, hi ha el perill real que sigui l’última cosa que facis en vida, perquè la pell dels gripaus al·lucinògens és extremadament tòxica i et pot matar. Reconec que em crida molt l’atenció conèixer quin és el perfil de la persona que s’endinsa en un parc natural amb l’únic objectiu de llepar amfibis. Com a mínim deu ser algú amb pocs escrúpols amb allò que es posa a la boca, o convençut que el tràmit mereix la pena per la recompensa posterior. Ara, el que queda clar és que no es tracta d’un cas aïllat, perquè ha merescut un toc d’alerta general del govern americà.

A Catalunya no llepem la pell dels gripaus, però sembla que estem més avesats a menjar-nos-els tots sencers encara que sigui de manera figurada. En tenim una expressió i tot que significa: acceptar o suportar un deure ingrat. També tenim un sector en què la menjada d’amfibis es practica diàriament i fins i tot, en algunes ocasions, sense cap tipus d’escarafalls. Els polítics, i tots aquells càrrecs que en depenen, han hagut de desenvolupar una especial habilitat per endrapar gripaus i fer-ho de tal manera que en l’àmbit públic quedi dissimulat. Amb el nou escenari informatiu marcat per la immediatesa, i també per l’espectacle i la lluita pel poder, però, cada cop és més difícil convèncer el ciutadà, i potser també el militant, que aquella menjada llefiscosa es fa com a sacrifici pel bé comú.

Quan jo era petita, als gripaus o a les granotes, depèn del conte, se’ls havia de fer un petó perquè es convertissin en príncep o princesa. Ara, ningú no em va assegurar mai que el príncep o la princesa mereixessin aquell bes humit i francament repugnant.