Fer d’oposició

La principal feina de tota oposició és la fiscalització de l’acció de govern. Aquest és el consens general sobre quina és la tasca d’un grup que no mani en qualsevol administració. Però a banda d’aquesta n’hi ha una altra: pressionar perquè determinades polítiques tirin endavant i arribar a acords. Sobretot si el govern està en minoria.

Aquesta darrera funció generalment es perd en detriment de la primera. Massa sovint alguns partits s’instal·len en la crítica i la desaprovació en lloc d’apostar pel diàleg. Segurament de motius no els en falten. Determinats alcaldes o presidents no tenen el consens entre les seves principals virtuts. D’acord que ha de ser frustrant que les teves propostes siguin generalment rebutjades. D’acord que sovint les relacions interpersonals no hi ajuden i que no és gens fàcil fer d’oposició. Però entre tots hi ha d’haver un plus de responsabilitat i saber quin és el teu paper.

A la Generalitat ha passat una mica tot. Un govern en minoria que es trenca per una sèrie de rancors, estratègies diferents i situacions evitables. No es tracta de culpabilitzar ningú. La situació és la que és i s’està fent feina, probablement a un ritme més lent del que es voldria. El govern de Pere Aragonès no ho té fàcil i determinats personatges del seu propi entorn encara ho compliquen més. Un executiu no exempt de determinats vicis, és cert. Però fa la sensació que grups parlamentaris que fàcilment podrien ajudar en la governabilitat opten per la sobreactuació. I això cansa. Com els d’Inés Arrimadas, que estan instal·lats en destrossar el rival amb una verborrea excessiva –a Catalunya, a l’Estat i allà on sigui.

Els resultats de l’estratègia d’ERC són una incògnita. Probablement, si en les municipals del maig obté uns bons resultats, a la tardor hi haurà eleccions al Parlament. Si no, haurà d’aguantar com pugui i veurem fins on dura. Però el fracàs o no de les polítiques que es fan a Catalunya no és únicament responsabilitat del president. Els altres partits també hi tenen a veure.