La Llucieta

No estan datats. Es titu­len Silu­e­tes feme­ni­nes i es guar­den a l’Arxiu de la Bis­bal d’Empordà. Són 12 poe­mes inèdits de Llu­ci­eta Canyà (1901-1980), “repre­sen­tant del femi­nisme catòlic més con­ser­va­dor”, segons la defi­neix la Viquipèdia. La savi­assa comença així: “Perquè ha lle­git qua­tre lli­bres de ciència i ha fet qua­tre viat­ges a París, esguarda l’altra gent amb insolència com si se la mirés des d’un quint pis.” La van mirar amb alti­vesa? Ella que no es va exi­liar al cas­tell de Roissy-en-Brie com Anna Murià i Mercè Rodo­reda. Quan Rodo­reda l’entre­vista el 1934 i li demana per la dona femi­nista, la Llu­ci­eta Canyà li res­pon “que ho pot ésser con­ser­vant tota la femi­ni­tat”. El 1988, Anna Murià con­tri­bu­eix a dei­xar-la arra­co­nada quan la defi­neix com poc més que una noia eixe­rida, que es feia notar i escri­via arti­cles femi­nis­tes segons la men­ta­li­tat d’una cata­la­nista con­ser­va­dora. La defi­nei­xen com a tèbia, mode­rada, però tant escriu a favor de cases soci­als per a les dones, del sufragi femení, com de creps i de velluts. Defi­nida, massa. I amb la defi­nició hi ha el pre­ju­dici. Vet aquí perquè se la men­ci­ona sem­pre de pas­sada en les llis­tes d’escrip­to­res dels anys trenta, de pun­te­tes, com cami­nen les senyo­re­tes. Però també és la defi­nició del femi­nisme, abans i ara, que no cal que sigui “d’ulle­res negres i levita”, com escri­via la bis­ba­lenca, sinó que també es pot aixe­car la pan­carta des dels talo­nets i el ves­tit rosa.