No a la Constitució

Avui fa exactament quaranta-quatre anys vaig votar que no a la Constitució Espanyola. Va ser el primer cop que vaig poder exercir el meu dret a vot; unes setmanes abans es va rebaixar la majoria d’edat dels 21 als 18 anys, i això ens va permetre a molts joves poder dir-hi la nostra en el referèndum sobre el nou text constitucional. Recordo que els del no érem una rara avis aquells dies. Pocs entenien la nostra posició i ens acusaven de fer el joc a la ultradreta, també favorable al no.

Però les nostres eren, evidentment, molt diferents. Nosaltres vèiem aquella Constitució com la continuació del règim franquista, la ratificació de la reforma feta des de dins mateix, maquillada pels partits democràtics. I no pas la ruptura que hauria estat necessària per tallar de soca-rel la podridura que havien significat els 40 anys de dictadura. El temps, crec, ens ha donat la raó, perquè, i això és innegable, els hereus del franquisme continuen ben arrelats en moltes de les esferes clau de l’Estat, com ara l’exèrcit, els cossos de seguretat, la justícia i el gran poder econòmic.

Molts demòcrates de cor que van votar que sí ens maldaven en les discussions que teníem: “Sou joves i no sabeu donar prou valor a la importància de poder viure en democràcia”, ens deien, abans d’advertir-nos dels greus perills d’involució que ens amenaçaven. La dictadura franquista era encara molt present i el feixisme, ben viu, i assassinant a tort i a dret sense contemplacions, en llocs com ara Xile i l’Argentina.

Cert, érem joves i la dictadura només ens havia agafat d’esquitllentes. Però, a més d’una manca total de ruptura amb el franquisme, en el text constitucional també hi vèiem una greu cotilla per a les aspiracions nacionals de Catalunya. Allò que, per a molts, semblava un somni, nosaltres ho trobàvem poca cosa. Per això també vam votar que no. No me n’he penedit mai.