Opinió

Tribuna

‘C’est la vie’

“Si ens hem dotat d’una televisió pública amb un pressupost de televisió d’estat és perquè té un objectiu públic: la normalització d’una llengua en situació difícil.

La veritat és que cada dia em llevo amb una sorpresa nova i, de moment, poques d’agradables. Vagi per endavant que no estic deprimida, i no parlo de la deriva del nostre govern i del nostre Parlament, tot i que penso que no podria anar pitjor. Si volem, ens en sortirem, i si no és així, sempre ens queda el senyor Deulofeu i l’any 29. Quina ha estat la darrera sorpresa? La cançó de La Marató de la Televisió de Catalunya. Vivir mi vida.

L’objectiu fundacional de TV3 aprovat per unanimitat al Parlament de Catalunya, ratificat anys més tard quan es va reformar la llei de creació, és normalitzar el català, una llengua perseguida, menystinguda i maltractada des de fa segles i molt especialment per la dictadura. Quan va néixer TV3 només un 60 per cent de catalans afirmaven que l’entenien. El percentatge dels que la parlaven era molt més baix. En quatre anys aquest percentatge va passar del 60 al 90 per cent. Conec bé aquestes dades perquè vaig fer la meva tesi sobre aquest tema i vaig demostrar que TVC va ser una potent eina de normalització lingüística però que va fracassar en l’objectiu de ser una eina de normalització cultural, i ja no diguem nacional.

Fa molt temps que m’indigno amb TV3. Quan vaig veure Sapere aude va ser una d’aquestes ocasions, perquè em va semblar que normalitzava una situació anòmala a Catalunya, un bilingüisme provincià. Estudiants d’empresarials fent bromes en un català perfecte però parlant en castellà entre ells, la presència del castellà a la universitat i situacions per l’estil. En resum, que la presència del castellà és molt important. És un mirall de la nostra societat, em dirà algú. D’acord, ho és, però si ens hem dotat d’una televisió pública amb un pressupost de televisió d’estat –i d’aquest model n’hauríem de parlar, no perquè sigui un pressupost d’estat sinó perquè copia monstres obsolets– és perquè té un objectiu públic: la normalització d’una llengua en situació difícil. I aquest no és l’únic exemple.

Per què ‘Vivir mi Vida’ ha estat una sorpresa desagradable? Perquè és una versió del cantant porto-riqueny Marc Anthony d’un original en francès del cantant algerià Khaled, interpretada pels concursants d’Eufòria, que en principi era un programa per atraure públic juvenil, a qui hauríem de donar raons per sentir-se orgullós de parlar en la llengua del país on ha nascut. La veritat és que no acabo d’entendre per què ho fem. Per eixamplar la base? Si és així, és un gran error. La base de TV3 i el seu èxit en la contribució al coneixement de la llengua es va aconseguir amb una estratègia molt pensada que va indignar alguns però que va ser la correcta, per exemple, comprant drets de futbol o els drets de la segona part de Dallas en català i en castellà per assegurar que qui la volgués veure a Catalunya ho hauria de fer en català. Aquesta estratègia va trencar moltes barreres i va fondre moltes pors.

Avui les coses a fer són molt diferents perquè el panorama audiovisual també ho és. Si ho hagués de resumir en un paràgraf diria que caldria modernitzar l’estructura de l’audiovisual públic, tornar a fer programes molt diferenciats de la competència privada, com La vida en un xip, per posar un exemple, i continuar apostant per programes com Polònia o l’Està passant, que són els que ara em venen al cap; fer uns informatius que siguin un veritable punt de referència des del punt de vista de l’aprofundiment de continguts, no tant de la immediatesa, perquè quan arriba l’hora del TN la gent té els titulars del que ha passat uns minuts abans, i col·laborar amb el sector audiovisual per inundar les plataformes amb bons programes en català. Disculpin la gosadia, però no m’agrada fer crítiques sense proposar solucions, només quan sé de què va, és clar.

En tot cas, per què aquestes decisions tan equivocades? Crec recordar que vaig sentir parlar de submissió lingüística a Octubre. Deien que pensar que els drets dels altres són més importants que els nostres són una forma de submissió, i en el cas de la llengua, és evident, canviem al castellà de manera gairebé automàtica, i ens dirigim molt sovint en castellà als desconeguts, no fos que no ens entenguessin quan moltes vegades parlen un català millor que el nostre. Si tinguéssim ben present que cada vegada que prenem decisions com la de Vivir mi vida o que canviem al castellà, acotem el cap, potser les coses ens anirien millor. Viure sotmès no és cap ganga, i aquesta és una forma de submissió.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.