Empatx

Un anunci que fa la Gene­ra­li­tat ens recorda que fa deu anys que ens diuen on va l’envàs. Va ser una bona cam­pa­nya. Però si la recu­pe­ren al cap de tants anys pot­ser vol dir que no va asso­lir els objec­tius. Si això és així, repe­tir-la no sem­bla òptim. L’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona n’ha fet una que, recor­rent a la iro­nia, diu que va que­dar molt clar el color de cada con­te­ni­dor, però que el que calia subrat­llar és que les escom­bra­ries han d’anar a dins, denun­ci­ant així l’inci­visme d’alguns ciu­ta­dans. També fa cam­pa­nyes el govern d’Espa­nya. M’ha cri­dat l’atenció la que fa con­tra el mal­trac­ta­ment als menors. Es diu A tu què t’importa i denun­cia situ­a­ci­ons més o menys quo­ti­di­a­nes en què l’actu­ació dels pares no és la més encer­tada. Per intro­duir-nos en la cul­tura del con­sen­ti­ment, una cam­pa­nya de la Gene­ra­li­tat uti­litza el pen­sa­ment late­ral per retreure algun dels tics mas­clis­tes que mol­tes dones han de supor­tar cada dia: Cro­que­tes. El govern espa­nyol també en té una de sem­blant: Reci­clar. Edu­car. Res­pec­tar. Tres bons con­cep­tes amb els quals la majo­ria estem d’acord. Tres con­cep­tes que en aques­tes cam­pa­nyes es pre­sen­ten en nega­tiu, subrat­llant allò més dolent, que es tra­du­eix en con­ta­mi­na­dor, mal pare, asset­ja­dor. No sé si és el to, la freqüència d’emissió dels espots o la manca d’anun­cis publi­ci­ta­ris comer­ci­als que no siguin pagats per les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques, que tot ple­gat es fa molt pre­sent molt sovint: con­ta­mi­na­dor, mal pare, asset­ja­dor. I de la tele a la taula. Mol­tes con­ver­ses sobre con­ta­mi­na­dors, mals pares i asset­ja­dors. I com que al cap de deu anys de saber l’envàs on va sem­bla que no fun­ci­ona, m’atre­veixo a aixe­car el dit per qüesti­o­nar si tanta cam­pa­nya ins­ti­tu­ci­o­nal és bona. No tinc clar que sigui una solució o un empatx que pro­vo­qui reac­ci­ons contràries a la fina­li­tat que es per­se­gueix. O que sim­ple­ment calmi consciències de qui ho fa i tor­turi una mica més els dies dels que ho escol­tem. O pit­jor: que d’aquí a deu anys ens recor­din que fa deu anys que fem cam­pa­nyes. Quin empatx.