Falses vergonyes

Coincideixen en el temps dues entrevistes a persones molt populars en què quan se’ls pregunta si parlen català totes dues responen que sí, però que els fa vergonya. Parlo d’unes declaracions fetes pel presentador nascut a Badalona Jorge Javier Vázquez i el ja exentrenador de la selecció espanyola Luis Enrique, amb una més que dilatada vida professional en el Barça. Sembla que a les acaballes del 2022 apareix una nova, o molt vella, excusa per no admetre que no parles la llengua del teu país, en el primer cas, o del país on et vas fer un nom en el món del futbol, en el segon, perquè senzillament no t’ha donat la gana i perquè has considerat que no valia ni el més mínim esforç intentar-ho. En el cas de Jorge Javier Vázquez, les seves declaracions van més enllà de la confessió d’un personatge que, cal recordar-ho, s’ha fet un nom i molts diners esbudellant les intimitats dels famosos sense cap tipus de mirament. L’home recupera un record antic per relligar la seva desafecció amb l’idioma ni més ni menys que amb Jordi Pujol. Com si l’expresident, o el regnat de terror lingüístic que rememora, fos l’explicació més coherent d’aquesta vergonya del badaloní a parlar català. L’únic element que separa la societat és menysprear l’ús de la llengua del teu país, siguis qui siguis i visquis on visquis.

Pel que fa a Luis Enrique, la seva “vergonya” no l’acabo d’entendre, sobretot perquè en més d’una ocasió ha defensat el català en fòrums on se l’atacava. Em sobta i em preocupa perquè, si és ben cert que no podem esperar res de gent com Jorge Javier Vázquez pel que fa a Catalunya i els seus signes identitaris, el cas de l’exentrenador reclama un plus d’atenció. Mantres com ara recórrer a la bona educació o a fer més fàcil la comunicació han fet tot el mal possible al català, però els estralls encara poden ser pitjors si no hi posem de la nostra part. No és gens fàcil mantenir una conversa bilingüe, en dono fe, però funciona sense entrebancs en la majoria d’ocasions. Sobretot quan es deixa de banda la vergonya.