El poder del vell aligot

Les dues Espanyes encara existeixen, les de Machado: “Españolito que vienes al mundo te guarde Dios, una de las dos Españas ha de helarte el corazón.” No es tracta d’una referencia capriciosa o esbiaixada, sinó del tot precisa, perquè aquesta vegada també la nostra dreta, sempre extrema, sempre carca, sempre clerical, sempre exaltada, rabiüda i inclement i mai disposada a acceptar l’alternança política –la finca és seva– està perpetrant un cop d’estat contra la democràcia a través d’un dels tres poders que la constitueixen. Aquesta vegada també com durant la República amb altres mètodes –no són ara els militars els que s’aixequen– però amb idèntica voluntat d’impedir, prietas las filas, l’autoritat de les urnes. No cal emfatitzar més allò que tothom ja sap: la indecència de prohibir que el Parlament tramiti una llei per part de qui, amb el mandat caducat, es nega a ser renovat, de qui es jutja a si mateix –favorablement, és clar– de qui provoca una crisi institucional injustificable per mirar de recollir-ne els vots. Les dues Espanyes, sí, perquè al capdavall, darrere de tanta fressa, tanta guerra verbal, tanta traïció i altres hiperbòlics epítets, tants etarres ressuscitats, tants independentistes del gran pretext i tants tribunals a preu fet, hi ha una societat empobrida i una elit molt potent que es rebel·la a matadegolla contra qualsevol govern que no afavoreixi i beneeixi els seus interessos de classe. Al 36 i ara, plom a les ales, com diria Víctor Manuel, i malgrat tot s’ha d’avançar perquè no ens caci el vell aligot amb el seu immesurable poder.