Una subversió del cànon cinematogràfic

Fa quasi tres setmanes hi va haver una certa tempesta cinematogràfica amb efectes perdurables: Jeanne Dielman, 23 Quoi du Commerce, 1080 Bruxelles, de Chantal Akerman, va aparèixer com la pel·lícula que encapçala la llista de les millors de la història en l’última enquesta realitzada per Sight & Sound. Des de l’any 1952, en què el film neorealista de Vittorio de Sica Lladre de bicicletes va rebre aquesta distinció, la revista anglesa fa l’enquesta cada deu anys: cada participant ha d’escollir deu pel·lícules que compten totes com un vot. Durant cinc votacions consecutives, del 1962 al 2002, Ciutadà Kane, va ocupar la primera posició. Fins que, l’any 2012, Vertigen, d’Alfred Hithcock, va passar davant del film d’Orson Welles. Guanyava la partida, doncs, el Hollywood d’autor, però amb la popularitat adquirida pel fet de ser produccions de la gran indústria cinematogràfica, si bé, a mesura que passa el temps, tampoc és clar que les noves generacions hagin vist ni el film de Hitchcock ni el de Welles, que, en la nova llista, ocupen respectivament el segon i el tercer lloc.

En tot cas, la seva popularitat segueix sent immensa en comparació amb una pel·lícula que, dirigida el 1975 per una aleshores jove cineasta de vint-i-cinc anys en els marges de la indústria, mostra amb minuciositat la quotidianitat d’una mestressa de casa que realitza metòdicament una sèrie d’activitats (pela patates, fregeix bistecs, renta els plats, prepara el cafè) fins que fa alguna cosa diferent, a penes perceptible, que introdueix el desordre i el malestar: mentre la llum s’enfosqueix, la decisió amb què feia les seves activitats es muda en desgana. Un film sense èpica que, en tot cas, crea una estranya intriga amb un desenllaç brutal.

En les reflexions que escriu en el seu blog com a director de la Filmoteca de Catalunya, Esteve Riembau apunta que l’elecció de Jeanne Dielman és el símptoma de la claudicació del cinema com l’espectacle popular (que a la vegada havia guanyat una legitimitat artística als anys cinquanta i seixanta) que va ser al segle XX: com si els crítics, historiadors i cineastes es repleguessin orgullosament en un gueto amb una aposta radical i minoritària. És possible. El cas és que, sense que Riembau comparteixi aquesta actitud, crítics i cinèfils rancis han fet exclamacions en contra de Jeanne Dielman: com és possible que aquesta pel·lícula desconeguda en què una dona pela patates es prefereixi als grans clàssics (tots dirigits per homes) que ells adoren? D’altres, encara que reconeguin el valor del film, consideren que la seva elecció és excessiva i que correspon a una actitud políticament correcta: tothom devia creure que havia de triar un film dirigit per una dona, i Jeanne Dielman s’ha convertit en una referència de pes i fins mítica.

Però també hi ha qui ho celebra com una subversió del cànon possible gràcies a la incorporació de dones en la crítica, la historiografia i la direcció cinematogràfica. No només això: mal rebuda a la Quinzena de Realitzadors de Canes, en què Akerman i l’actriu Delphine Seyrig van observar com la sala es buidava, i mantinguda llargament a l’ombra, Jeanne Dielman s’ha anat imposant com una pel·lícula que, amb la dilatació temporal de les seves escenes que mostren accions i gestos als quals el cinema no havia parat atenció, ha inspirat part de les exploracions del cinema contemporani.

És ‘Jeanne Dielman’ la millor pel·lícula de la història del cinema? No, però de la mateixa manera que no ho és qualsevol altra. No sé si, quan el públic majoritari ha girat l’esquena al cinema si no és per veure coses com Avatar 2, aquest reconeixement servirà per fer més atenció al cinema d’una gran cineasta que va suïcidar-se ara fa set anys. Té moltes altres pel·lícules i paga la pena l’esforç de veure-les: pot semblar que no hi passa res fins que, com si fos una revelació, hi veus alguna cosa que no havies vist. I això és poètic. Com va dir la mateixa Akerman: “Quan es mostra repetidament alguna cosa que tothom ha vist, sense fer-ne cas, potser és en aquest moment quan se la pot veure per primer cop. Una dona que pela patates. Delphine Seyrig, la meva mare, la vostra, tu mateixa.” El cinema no hi havia parat atenció, tal com ho fan els homes, “que habitualment no veuen que les dones renten els plats perquè ho donen per fet”.