Súper-8

’Les Années Súper-8’ s’ha fet dis­po­ni­ble a la pla­ta­forma Fil­min com un regal de Nadal, que encara ho seria més si pogués visi­o­nar-se en sales aquest film con­ce­but per Annie Ernaux i el seu fill David Ernaux-Briot a par­tir de les imat­ges que, entre 1972 i 1982, va rodar Phi­lippe Ernaux, ales­ho­res marit de la premi Nobel de lite­ra­tura. Són imat­ges que, a més de regis­trar els viat­ges de la pare­lla Ernaux i a vega­des de tota la família, cap­tu­ren moments de la vida domèstica en la seva quo­ti­di­a­ni­tat i en la seva excep­ci­o­na­li­tat, com ara les fes­tes d’ani­ver­sari i, evi­dent­ment, les de Nadal.

Les imat­ges s’acom­pa­nyen amb la veu nar­ra­tiva d’Annie Ernaux, que sovint refle­xi­ona sobre les imat­ges amb la pers­pec­tiva que con­ce­deix el pas del temps: a la manera de la seva lite­ra­tura, que es cons­tru­eix a par­tir de l’experiència vis­cuda des d’una distància que per­met pen­sar-hi. Ernaux observa una quo­ti­di­a­ni­tat trans­for­mada: “El que em sorprèn de les pri­me­res imat­ges que vam cap­tu­rar és la sen­sació tea­tral del hap­pe­ning que la càmera va dur a la vida fami­liar.” La presència d’una càmera, fins i tot ara que s’han fet omni­pre­sents, con­vida a la repre­sen­tació, que ten­deix a ser-ho de la feli­ci­tat. Tan­ma­teix, Ernaux va per­ce­bent en les imat­ges un males­tar: una dona atra­pada en la vida domèstica que volia escriure; els indi­cis de la crisi pro­gres­siva de la pare­lla fins a arri­bar a tren­car-se. Si reve­iem les nos­tres imat­ges fami­li­ars del pas­sat (en la majo­ria dels casos fotogràfiques abans de la irrupció de tota mena de càmeres gra­va­do­res) pot­ser també hi per­ce­brem alguna cosa ama­gada, un secret pal­pi­tant en mirada trista o extra­vi­ada, dar­rere la repre­sen­tació de la feli­ci­tat que, posem per cas, s’extrema durant les fes­tes de Nadal.