Opinió

Tribuna

Mirar endavant o no ser

“En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército rojo…” Així començava el comunicat franquista del final de la Guerra Civil, l’1 d’abril de 1939. Sembla exagerat, melodramàtic potser, assimilar la retòrica bèl·lica a estats de la qüestió on no hi ha ferits ni morts, on no s’han bombardejat ciutats –tot i que hi ha paratges de Barcelona que ho sembla–, ni s’afusella els vençuts. Però en l’imaginari i les sensacions apareixen analogies amb el cas de fa vuitanta-tres anys que, més enllà dels esmentats, en molts altres aspectes el poble català està avui en condicions més desfavorables. L’autoconsciència, la idea d’on és l’enemic i els plans per fer-li front estan avui en hores baixíssimes. En els passats anys 40, en la terrible destrossa moral i física, en la desbandada general, el nervi central de la catalanitat continuava operatiu a efectes de qui i on eren uns i altres.

Catalunya, Espanya i el món han canviat tant aquests vuitanta-tres anys que moltes analogies són anacronismes sense sentit. La idea mateixa de “catalanitat”, gràcies també a contumaces i poderoses campanyes en contra, es veu per gran part de la població tenyida de sospites de rància, identitarista, prepotent, ridícula, xenòfoba fins i tot. A qui aprofita l’estigmatització dels conceptes? Pensi’s en l’efecte que el d’“españolidad” produeix en molts catalans, i s’haurà dimensionat la qüestió.

I ara què? La pregunta és tan simplista com –depèn dels sentiments de cadascú– terrible. Els xais desfilen resignats cap a l’escorxador? En la seqüència temporal anys 2010-2017-2020, data, l’última, de la institució de l’actual govern titella, Espanya ha guanyat totes les batalles: la de l’economia, la política, la propagandística, l’emocional. I sobretot ha guanyat la més important, la que les condiciona totes: la del relat.

Es pot capgirar la catàstrofe del relat de Catalunya? Sense la voluntat de fer-ho no hi haurà camí, i sense un pla no hi haurà camí. Aquest cronista només n’hi veu un: per la base. Per tornar virtuós el cercle viciós “manca de voluntat – manca de camí”. Per encarar-ho de dalt a baix. Un Estat no és un ens sociopolític que una comunitat és, sinó que la comunitat té. El que s’és o no s’és, és una nació. I una nació es fonamenta en un relat, i el relat es construeix al voltant d’elements que els gestors actuals de la catalanitat semblen desconèixer, o ser incapaços d’articular: la història, les realitats i els emblemes, els símbols, les tradicions, els costums, les figures, els mites. Les artèries que discorren per aquests àmbits són les de la cultura: pensament, ciència i art. Els mitjans són importants, però no essencials, perquè varien contínuament, la tecnologia en primer lloc. El pensament, la ciència i l’art poden semblar que també són objecte d’un canvi continu, però vist el fenomen en perspectiva l’evolució no és tant substitució com ampliació, com enriquiment.

La cultura, base de la nació, va de dalt a baix en el temps i en les categories. Tradició i novetat no són antagònics, sinó complementaris. Més, fins i tot: són aspectes del mateix ens, i es donen sentit una cosa a l’altra. Per ser en el món no cal deixar de ser un mateix, ni per ser un mateix cal deixar de ser en el món. En el fonament i en la manifestació del relat hi ha la resposta raonada a la pregunta de de quins elements es disposa per ser una nació –tenir-ne consciència abans que res–, després d’haver-se respost positivament la pregunta si es té dret a ser-ho, i d’haver identificat i ordenat de quins elements es disposa per informar-se’n. Sense abandonar el progrés i el món, la base de partida haurà de ser la restauració articulada dels elements primordials del relat: Ramon Llull, Ausiàs March, Bernat Metge, Jordi de Sant Jordi, Roís de Corella, Maragall, Gaudí, Macià, Pau Casals, Miró, Dalí, Espriu.

Preval, però, la voluntat? Si preval, cal establir què falta per ser-ho i les possibilitats d’aconseguir-ho, i per això cal conèixer amb dades fiables la realitat social que ho ha de sostenir i de realitzar. Que un sector consistent –si té per què ser numèricament suficient és una altra discussió– ho vulgui i, la part decisiva, que estigui disposat al conflicte i els riscos inherents. Només així, arribat el cas, vindrà el reconeixement dels altres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia