El meu país petit

M’ha agafat un rampell dels forts que no recordava des que estava embarassada tot fent niu. M’he tornat una Marie Kondo; sí, aquella japonesa que t’ensenya a conservar allò que realment et fa feliç i a descartar tot el que no t’aporti res. El cas és que estic satisfeta de poder donar segones oportunitats a la roba i a tota mena d’estris que anava guardant per si venia una època de vaques magres o per pur sentimentalisme. Tot anava en dansa fins que he arribat a la prestatgeria final, i aquí ha començat el maldecap. No, no us penseu pas que es tracti de desprendre’m de les tassetes de porcellana de l’àvia ni del rellotge que ja no funciona, regal del casament. És una altra categoria: un munt de samarretes, gorres, bosses... del marxandatge del Procés independentista que durant uns anys em va crear un fort sentiment de pertinença. Què en faig? Me’n desprenc i em desintoxico o l’encapso i així podré explicar-lo de manera ben documentada als nets quan tinguin ús de raó. He escoltat la cançó d’en Llach per no desempallegar-me’n a la lleugera. El meu país és tan petit que quan el sol se’n va a dormir, mai no està prou segur d’haver-lo vist. Diuen les velles sàvies que és per això que torna. Potser sí que exageren, tant se val!

I amb aquesta fal·lera per l’ordre, amb nostàlgia i per justificar la meva decisió, rumio què m’agradaria per al meu petit país. Desitjaria uns governants que representessin amb valentia el meu anhel i que defensessin les institucions que li són pròpies. Que el Parlament fos sobirà, recuperés la seva dignitat i fes política amb majúscules, agafant el bou per les banyes. Voldria que no haguéssim de viure mai més justificant-nos pel fet de pensar, parlar i escriure en català, la nostra pròpia llengua. Una llengua que es remunta al segle VIII, d’una gran riquesa per la varietat de registres. Només cal llegir en Marc August Muntanya, pastor de Riudaura: “Ni quan vaig descobrir que feien més basarda rènecs o llagastes o tites carmelloses que els aframs que ens rondaven mentre mig esterneiat per en matafesol que em cremava la pell talaiava el ramat que murriava.” Voldria que els joves escoltessin i es deixessin amanyagar i atrapar per les paraules, locucions, dites, refranys i frases fetes més genuïnes del català.

I és així, és així com m’agrada a mi. I no en sabria dir res més. Canto i sempre em sabré malalt d’amor pel meu país.