Una corda per als Reis

El títol no és cap crida a escanyar monarques imposats, per molt que els detestem. Parlo dels Reis d’Orient, els únics que se salven (com qualsevol altra tradició que impliqui, amb mesura, fer i rebre regals). Llàstima que en aquesta societat basada en el consumisme el Reis, el tió i el Pare Noel també es deixin portar fàcilment per les modes i l’exageració. En l’equilibri es troba la virtut, però veient les piles i piles de paquets i caixes embolicats dia i nit pels patges reials, sembla que definitivament la ponderació ha fugit d’escena tan ràpid com el dimoni escuat apallissat pels pastorets. Els anys setanta, quan la criatura era jo, els reis em portaven una sola joguina o com a molt dues. I les generacions anteriors, les dels nostres pares i avis, tenien sort si el tió cagava un grapat de mandarines. Quan vaig ser mare va començar la bogeria nadalenca amb cartes als reis plenes de cuinetes, ninos de Playmobil, patins, llibres, jocs... fins a arribar als inevitables videojocs, que per sort a casa no van tenir mai gaire requesta (excepte els que implicaven ballar).

A hores d’ara, segur que les cartes als reis ja estan redactades amb aquella cal·ligrafia infantil que fa tanta gràcia, i que Melcior, Gaspar i Baltasar ja ho tenen tot decidit i encarregat. Però aprofitant la data vull fer esment d’un dels millors regals que van tenir mai els meus fills: una corda. Una simple corda (de les fortes i gruixudes, les que es fan servir en escalada) de sis o set metres de llarg. Crec que els Reis la van anar a buscar a una coneguda franquícia esportiva i encara la recordo perfectament, de color blau i amb les puntes cremades perquè no es desfilés. Una senzilla corda que va adquirir la categoria de joguina imprescindible quan baixàvem al parc i ens trobàvem la mainada del barri. La lligàvem a un arbre i fèiem la serp girant-la per terra perquè els més petits la poguessin saltar. Els més grans feien torns per rodar-la i la saltar-la, aprenent a sortir i a entrar (cosa gens fàcil, per cert) i fins i tot adults s’atrevien a provar-ho. Un joc ideal per moure’s, divertir-se i socialitzar. Sense ser competitiu, tenint paciència per aprendre i també per ensenyar. La fantàstica corda va entretenir tant la mainada en aquella època en què els mòbils i els ordinadors encara no ens havien arrabassat l’oci, que seria genial tornar-ne a veure per les places i els parcs.