L’estafa catalana

Estrenem any amb grans propòsits i la convicció íntima i inconfessable de saber que tot continuarà si fa o no fa. Perquè a les persones ens costa canviar i al país, ja ni en parlem. I amb la màxima tan estesa de “qui dia passa any empeny”, anem envellint gairebé sense adonar-nos-en.

Com diu sempre la meva sogra valenciana “que lletja és la vellea”. Lletja i cara, afegiria jo. El procés d’envellir i tornar-te un ésser dependent resulta caríssim. I molt complicat, fins i tot per als que tenim la sort de viure en una societat que garanteix una pensió (més o menys ufanosa) i assistència sanitària per a tothom. Uns ingressos i una cura que ens mereixem després de tota una vida fent d’escarràs i pagant religiosament els impostos, perquè ens creiem això de l’estat del benestar. De fet, ens el creiem tant, l’estat del benestar, que tot i no tenir estat propi, paguem el nostre i el dels altres. I sense rondinar.

A vegades quan arribo a casa i veig el meu pare assegut a la butaca encarada a TV3 tot el dia, amb la patxorra desacomplexada de qui sap que ho té tot fet, penso que ja li tocava. Que ja ha treballat prou i massa en aquesta vida. Perquè els catalans treballem molt. I les catalanes, encara més, per una mena de sentiment de responsabilitat afegida que arrosseguem com el pecat original pel fet circumstancial i accidental d’haver nascut del gènere femení.

Ens hi deixem els ossos. I no només per les jornades laborals eternes que vivim en un estat d’estrès continu, com si fóssim avaluats pels ideòlegs del mètode Grönholm. També perquè quan acaba el desfici laboral, comença la segona jornada, la de tenir cura de la família i la llar. Perquè t’hi posis com t’hi posis, cal omplir la nevera, fer la bugada i estar sempre amatent per si toca partit de bàsquet, si s’ha de fer una transferència per les colònies o si cal portar un ou fecundat per a la classe de naturals de l’endemà (i busca’l, com si fos tan fàcil un dia per l’altre). Però això no és tot, perquè després, a la majoria de nosaltres ens toca assistir a les reunions d’alguna associació, entitat o col·lectiu d’on formem part com a bons catalans que som, perquè encara ens queden moltes causes nobles a defensar i molta cultura per salvar. I així ens va.

No sé si us ha passat mai que de cop i volta la cama se us dispara en un moviment compassat de mal de sant Vito o us costa agafar el son a la nit pensant en allò que no has acabat o en aquella trucada que no has pensat a contestar. Tampoc voldria ser rondineta, i és de justícia constatar que la feina ben feta, la família i la gent compromesa i activista d’aquest país ens donen moltes alegries, que compensen el dia a dia estressant. Cal valorar que el sentiment de pertinença a un col·lectiu amb una causa noble comuna i la generositat són elements que aporten felicitat a l’ànima humana. Ara bé, hem de tenir clar que de totes aquestes activitats només en veurem els quartos d’una. Amb sort i si Déu vol, perquè pel que fa a la possibilitat de rebre una pensió justa, pels que encara ens falten uns anyets, és més una qüestió de fe que d’economia.

Per això a vegades quan arribo a casa i veig el meu pare assegut a la butaca encarada a TV3 tot el dia, amb la patxorra desacomplexada de qui sap que ho té tot fet (o pitjor encara, amb la mirada clavada un pam per sota de la pantalla, absent) penso: va, tira, que tu també hi arribaràs. I aquesta evidència no és que em tranquil·litzi precisament. És una perspectiva, un vol i dol, que em neguiteja. Amb un nus a la boca de l’estómac em plantejo: jo també hi arribaré, però, afortunadament o tristament? I em ve al cap si, tots plegats, i sobretot totes plegades, no hauríem de prendre consciència que estem davant la gran estafa catalana. Una maledicció genètica que ens fa néixer treballadors, responsables, estalviadors i previsors. Per això faig una proposta. No sé si aquesta és una dita molt nostrada, però sabeu allò dels uns carden la llana i els altres s’emporten la fama? Doncs, ara que els catalans ja tenim fama mundial de ser molt treballadors, proposo que de cara a l’any que comencem constituïm el Pacte Nacional per a la Gran Escaquejada. No us sembla que ja n’hi ha prou de la presa de pèl?