opinió
La cara B de l’alta velocitat
Múltiples preguntes que no s’entén per què no tenen resposta
No hi ha cap dubte que l’arribada del tren d’alta velocitat ha estat un element reactiu per a les ciutats de Girona i Figueres. Aquesta setmana s’han complert deu anys de la posada en marxa del servei, que ha transportat més de 13 milions de persones i ha situat la capital gironina a 38 minuts de la catalana i a un quart d’hora de l’empordanesa. L’alta velocitat ha anat associada a un increment del turisme i a una revaloració de Girona com a ciutat de residència –amb els corresponents encariments en els preus de l’habitatge que això suposa–. I ha millorat la vida de centenars de persones que per motius laborals es traslladen d’un punt a un altre diàriament. Tots aquests elements positius se certifiquen amb el fet que és el corredor d’alta velocitat més rendible de l’Estat. Fins aquí, la cara A. Però també hi ha una cara B, que inclou múltiples dèficits i preguntes que, una dècada després, encara no s’entén per què no tenen resposta. La més recent: per què no s’han recuperat totes les freqüències anteriors a la covid? Renfe recaragola la resposta i parla de quasi les mateixes places però amb menys serveis. I, mentrestant, els usuaris viatgen en condicions pèssimes en les hores punta.
Més preguntes. Per què un mitjà de transport que es ven públicament com un servei impecable i mil·limètric no informa els seus usuaris, amb rigor i en temps real, dels retards i de les cancel·lacions? I per què l’aplicació mòbil no alerta d’aquestes incidències? Però encara en tenim més. Per què la velocitat màxima dels combois és de 200 km/h quan en teoria hauria de ser de 300? Per què malgrat ser la línia més rendible de l’Estat acaba sent un corredor ferroviari infrautilitzat, especialment en el transport de mercaderies? Per què el túnel del Pertús s’ha convertit en un pou sense fons de despesa de diner públic? Per què les obres a la superfície del parc Central de Girona no s’han acabat fins aquest estiu? I la plaça d’Espanya, quants anys més haurem d’esperar perquè deixi de ser un terreny sense utilitat?
No són els únics interrogants, i la majoria són inexplicables. Una cara B que pesa massa, si tenim en compte que la infraestructura ja fa un decenni que està en marxa. Prou temps per a un marge de millora. En canvi, fa la sensació que la dinàmica és inversa. I sempre, evidentment, amb un mateix perjudicat directe: el ciutadà.
