‘Si jo pogués’

Si jo pogués és el títol d’una pintura d’Anna Manel·la (1950-2019) que s’ha convertit en el de l’exposició que, a la Sala Oberta del Museu de la Garrotxa, reuneix una diversitat significativa d’obres de l’artista olotina. En un vídeo promocional de l’exposició, la seva comissària, Lluïsa Faxedas, explica que la pintura representa la terrassa de casa de l’artista: “Hi ha unes escales que baixen cap a un paisatge que es difumina. Recolzada a la barana, hi ha una nena de la qual no sabem si dubta sobre baixar o no. Aquesta nena vol fugir, però sent que no pot?” La professora d’història de l’art contemporani de la UdG hi afegeix: “En tot cas, hem fet servir aquest títol per fer present l’intent dels artistes de fer alguna cosa que no saben si podran fer.” Aquestes paraules de Faxedas m’han fet recordar que, fa molt de temps, Anna Manel·la em va deixar Llibre del desfici, escrit per Fernando Pessoa amb l’heterònim Bernardo Soares: una manera de dir-me alguna cosa d’ella o de la inquietud palpitant en la seva obra. La inquietud de saber que no s’acaba de poder mai? “Avui em sento vençut, com si sabés la veritat”, va escriure l’escriptor portuguès. I és així que veig les figures abatudes, amb els braços caiguts, d’Anna Manel·la. Tanmateix, amb la lucidesa del fracàs, també pot arribar una exaltació inesperada: aquells braços d’altres figures (si no és sempre la mateixa figura en mutació) que s’aixequen cap a un cel inexistent.

Avui, un dia abans que es tanqui, finalment veuré l’exposició. Ho faré tenint presents els primers versos del poema “Tabacaria”, que Pessoa va publicar amb un altre heterònim, Álvaro de Campos: “No seré res. // Mai no seré res. // No puc voler ser res. // A part d’això, tinc en mi tots els somnis del món.”