La farmàcia

He de dir que, a les farmàcies, hi havia entrat ben poques vegades. Ho havia deixat sempre en mans de l'esposa, especialista de la casa en farmacologia per l'ús. Castigat per la fragilitat del cos humà, el procés de visita, diagnòstic i prescripció m'ha portat –sovint amb un grapat de receptes a la mà– a la farmàcia. És el destí implacable de la vellesa.

Observador atent, més que veure'n el món interior, he pogut endevinar-lo. La que freqüento és d'aquelles que se'n pot dir gran, amb una bona dotació de persones al seu servei. La titular, cacerenya, s'esforça i aconsegueix parlar un català prou correcte. És un petit regne a mig camí del matriarcat: són tot dones, amb l'única excepció d'un jove dependent. És evident que ell s'ho passa molt bé: és difícil que no rigui o bé somrigui. Com que és massa gran per xerric i potser massa jove per jefe, es deixa estimar per totes. Les que atenen el públic són educades, atentes i ràpides. Hi sovintegen les consultes de les clientes que prefereixen l'amiga al metge i fan: «A mi i a la que m'ho va dir, aquest fàrmac ens ha anat molt bé. Veritat que és molt bo?». O bé: «Escolti: m'han dit que ha sortit una crema que treu les arrugues de la cara. No en sé el nom», que fa una senyora amb cara de pergamí. La jefa, que sap que l'únic que les treu és la joventut o el bisturí, li ven una crema molt cara i diu: «Agafin-ne dues, perquè els tubs són petits i, a més, tenen aire a dintre!» És ben clar.

Hi han fet obres amb un resultat excel·lent. Una distribució racional de petits mostradors individualitza els clients i, d'alguna manera, posa un segell de discreció a l'allau de consultes. «Miri. Necessito tota aquesta llista de fàrmacs. Li portaré les receptes demà», fa una dona a qui ningú coneix. La farmacèutica: «Pagui els fàrmacs i demà li tornarem els diners.» La clienta surt del local remugant. De segur que no pensava pagar.

Expositors col·locats al bell mig –que és el que és correcte–, pregonen productes que és difícil saber què curen, però que fan bonic. La sorpresa quedava per veure, però. La dependenta passà per la lectura òptica les receptes i restà esperant en una finestreta per on van aparèixer els fàrmacs. Vaig pensar: «Han donat feina a dos o tres emigrants.» Ho vaig dir i la farmacèutica em portà al magatzem. Llamp del cel! Unes prestatgeries plenes de fàrmacs i dos petits robots corrent d'un cantó a l'altre com esperitats fan la feina. Un ordinador organitza la selecció i entrega, a partir de les receptes. Tot i que tinc la capacitat de sorpresa esgotada, això em sorprengué. És un gran avantatge que no ha motivat acomiadaments. El bon criteri de la titular de la farmàcia és trasllueix en el ben fer del personal agraït. Tot un exemple ben poc corrent en aquests temps! No els mancarà feina. L'ús de medicació cerebral augmentarà: entre la Generalitat i el govern de Madrid provoquen nombrosos desequilibris mentals. Proveiu-vos de medecines! Ja han començat!