Saber com i quan s’ha de marxar

Jacinda Ardern, primera ministra de Nova Zelanda, no es convertirà en un gerro japonès que faci nosa a tot arreu, com li passa a aquell Felip aficionat a donar lliçons, sovint contra els seus –rèpliques menudes de la immensa talla històrica que encarna–; i no només ell: el desacomplexat José Mari que lluïa imperi o servitud amb els peus damunt la taula i fumant havans al costat de Bush, tampoc ha parat de moure els fils dels seus successors. Ai, els egos, que fan de l’eròtica del poder una vanitosa exigència de reconeixement per damunt dels interessos col·lectius! En canvi –i és una altra manera d’entendre el servei públic– Ardern ha pres la decisió personal de dimitir del càrrec perquè, diu, li falta l’energia necessària i vol facilitar el relleu a qui estigui més capacitat per complir la responsabilitat de governar un país. És una líder que ha estat sotmesa a una verinosa pressió a les xarxes pel seu feminisme –un periodista pretenia que aclarís als electors si tenia o no plans de ser mare– i que malgrat tot deixa un llegat d’excel·lent gestió i empatia reconeguts: atemptats a les mesquites de Christchurch, erupció del volcà Whakaari i combat de la pandèmia. Si és cert que els últims temps la seva figura era objecte d’una certa erosió, raó de més per fer un pas enrere i permetre que d’altres avancin i millorin la feina. “Soc humana, els polítics som humans –ha dit–; ho donem tot, tot el temps que podem i per mi, ha arribat l’hora.” Saber com i quan marxar demostra nivell ètic i fa més probable –si fos el cas– un renovat retorn que no l’aferrament a la cadira.