Kleenex quadribarrat

Tot i l’escridassada de la multitud independentista, Pedro Sánchez va marxar relativament satisfet de la cimera que va organitzar a Barcelona. No va poder amagar la seva satisfacció perquè el president del govern català els havia donat la benvinguda sense cap gest reivindicatiu. Així, el dirigent espanyol va poder dir després: “A Catalunya la constitució es compleix.” El fet de donar la benvinguda als caps d’estat dels països opressors era un gest ple de simbolisme. No hi va haver lloc ni per a la bandera ni per a l’himne de Catalunya, només per a símbols espanyols i francesos. L’únic gest d’Aragonès, ben discret, va ser no quedar-se a escoltar els seus himnes. D’això tractava la tria del lloc de la cimera, de recordar a Catalunya quin és el seu paper dins aquests estats. Cap representant del govern català a les reunions. Cap resposta a la carta d’Aragonès sobre el català a Europa ni sobre la reobertura dels passos fronterers –van ser els veïns qui van reobrir dissabte el del coll de Banyuls, tancat de nou per París–. I per adobar-ho Sánchez es va reunir amb el cap de l’oposició al govern català, Salvador Illa. Aquest és el paper al qual va quedar relegat el president de Catalunya: de porter autonòmic. Més enllà de la cimera i la protesta gravitaven els pressupostos. Costa de creure que ERC no vegi que el PSOE només vol erosionar-los restant-los credibilitat fent-los fer i dir el contrari del que deien abans, i alhora deixar-los sense cap contrapartida. El més trist és que ERC es veu atrapada en la seva estratègia de la negociació –ara ja sense taula ni interlocutors– i a més es veu obligada a defensar el mateix que el PSOE perquè no vol reconèixer que aquesta via ha fracassat. Què caram esperen d’aquests aliats?