Per a qui treballo?

Cada vegada que “passo comptes” amb l’Agència Tributària em faig aquesta pregunta, que vindria a ser la mateixa, amb matisos, que aquesta altra: què en fan, dels meus diners? Encara que des que va entrar en vigència la llei de transparència tenim l’opció d’accedir als webs de les administracions públiques per saber a què es destinen els nostres diners, tampoc tenim la capacitat i el temps per fixar-nos-hi bé, ni la manera d’aconseguir que es capgirin algunes partides, sobretot les de despesa corrent. Em faig un tip de treballar –afortunadament en el que m’agrada– i hi destino moltes hores de la meva vida, però veig que cada vegada el “racó” que em queda, després de restar despeses d’ingressos, és més miserable, que ve de misèria, en l’accepció del terme que significa quantitat petita i insuficient d’una cosa. Sí, em confesso, soc una miserable treballadora professional autònoma sense estalvis que viu per treballar. Sort que no tinc vicis. Quin avorriment de dona, diran alguns. No és elegant parlar de xifres, però per fer-vos-en una idea, de tot el que he entregat a Hisenda del “fruit del meu treball”, el que ha sobrat per a mi és poc més d’un 3% del que he entregat entre IRPF, IVA i la quota d’autònoms. Només per cobrir aquesta quota, haig de donar 120 hores de la meva feina a l’any, segons el meu preu per hora professional, que també és força miserable, si em poso a comparar. Ja sabem que al llarg de la història i des de l’antiguitat hem estat pagant obligacions en forma de tributs, impostos i quotes que han servit per distribuir béns i cobrir determinades despeses públiques. El que no tinc clar és si hem anat guanyant o perdent en determinats drets... Per tot això, encara em molesta més sentir que les administracions no es posen d’acord per aprovar els pressupostos i quan saps que tot això farà que sigui complicat tirar endavant nous projectes, mentre el funcionament intern s’anirà alentint cada vegada més. Maleïda política! Encara em sento més decebuda quan s’espera que allà on no arriba el diner públic hi arribin les donacions, la participació voluntària de la ciutadania, o, encara més, que derivem certes assignacions de la nostra renda a determinades activitats. Què passaria si ampliessin les caselles d’assignacions tributàries cap a la cultura, la salut o l’assistència a la nostra gent gran, per exemple?