MIRADOR
Perseguir una idea sense atrapar-la
A Ofici de Setmana Santa, assaig en forma de dietari publicat l’any 1978, Xavier Rubert de Ventós hi va confessar que pensar l’avorria i el cansava mentre que, posem per cas, li agradava molt més viatjar, conversar, fins i tot veure la televisió. És clar que ho va escriure en present, però ara s’imposa reproduir-ho en passat. El cas és que, encara que li fes mandra, li va ser impossible deixar de pensar fins que li ho va impedir l’Alzheimer. Allò que el menava a pensar era no entendre el que li passava: “Només quan una idea em corprèn i sedueix trobo la força per perseguir-la.” Ho feia amb la convicció que les millors idees són les que s’escapen, les que no es deixen atrapar, mentre que no podia renunciar a voler ordenar-les: “El pensament s’entesta a fixar, a classificar, a mastegar.” Com pensar i alhora mantenir una actitud admirada davant de les coses?
A Rubert de Ventós ni li agradava el “pensament abstracte” (partia de l’experiència, no del que creia o pensava) ni les idees fortes. En lloc d’intentar veure-ho clar, afirmava la “importància de veure-hi fosc”). És així que, amb una sensibilitat postmoderna, va desenvolupar una crítica de la modernitat que havia articulat sistemes que ho volen explicar tot i idees que, en el cas de realitzar-se, prometen la felicitat humana. Per això mateix es declarava contrari a l’esperit dels anys seixanta, en considerar que s’hi va escampar la idea que hi hauria una revolució cultural que ens faria més lliures i més solidaris. Tanmateix, tenint present Immanuel Kant, afirmava que hi ha l’obligació moral de fer coses per millorar el món amb la consciència que no ho solucionaran tot: la gran paradoxa dels humans és saber que hi ha coses a les quals no poden deixar d’aspirar, malgrat que mai no podran aconseguir-les o realitzar-les.
Interessat en l’ètica i la reflexió política, allò que el seduïa més era l’estètica. Va ser crític amb les formes de l’art contemporani, cosa per la qual va ser discutit, definint-lo com El arte ensimismado, títol del seu primer assaig. Com en el cas de les idees, l’entusiasmaven les obres que s’escapaven de la comprensió: aquelles que, una vegada identificades, tornen a trasbalsar. Interessat en l’estètica, també havia de pensar en l’amor. Ho va fer en un sentit antiplatònic: l’amor no com a via de coneixement, sinó com una emoció personal que du a un camí de perdició.
D’altra banda, sempre va considerar-se un catalanista i, a partir d’un moment, va apostar per la independència com una manera, en part, d’alliberar-se de l’essencialisme identitari. A De la identitat a la independència: la nova transició (1999), també ho aplica a allò personal: en contra de les identitats pures, s’estimava la hibridesa, la indefinició, la independència i a la vegada la interdependència en un món plural.