A la tres
Carretera i verd
Es veu que en això de la negociació del pressupost passa com amb la Shakira i en Piqué. Has de ser d’un equip o de l’altre. En el cas de la cantant i el jugador, una em carrega sobiranament i l’altre que foti el que vulgui amb la seva vida. I això que em genera Piqué és una mica el mateix, en un altre sentit, que amb ERC i el PSC. No és cert que un colli en excés i que l’altre s’abaixi els pantalons. Un fa el paper que li toca com a guanyador de les eleccions i com a cap de l’oposició. L’altre sabrà a què està disposat a renunciar, ni que fos el primer cop que un govern renuncia a alguna cosa. D’exemples n’hi ha un piló, tant en l’àmbit local com català o estatal. I les factures que els han passat han estat relatives.
En l’àmbit ciutadà, però, el que esgarrifa és la contradicció entre l’alliçonament dels que ens representen i el que acaben fent. Tots els partits polítics –siguin d’on siguin– coincideixen amb raó que ja n’hi ha prou de trinxar el territori. Que hem abusat durant generacions de la Terra i que hi ha d’haver un canvi de mentalitat. Que la responsabilitat de reciclar és del ciutadà corrent (no dels grans productors de residus) i que hem de limitar l’ús del vehicle privat en favor del transport públic i els cotxes elèctrics –el primer a molts llocs de Catalunya és inexistent i el segon per a la majoria té un preu prohibitiu–. I que hem de conservar el territori i el patrimoni natural. Amb tot això segurament qualssevol –vostè i jo– hi estarem d’acord. Però resulta que les condicions per tirar endavant un pressupost són tres, i totes trinxen el territori: la B-40, l’ampliació de l’aeroport i el complex lúdic i econòmic al Camp de Tarragona.
Si tot això es pacta per tirar endavant els comptes però després no es desencallen els projectes amb partides, de què serveixen els acords? Són paper mullat? I si es tiren endavant no hi haurà mai més marxa enrere. Quedarà i s’ho hauran de menjar les generacions posteriors. Posats a fer –i per donar idees per a l’any vinent– a molts pobles hi ha variants pendents, l’N-II s’ha de desdoblar, els accessos al port continuen igual, i així mil projectes aturats.