Que s’asseguin a negociar

Reconec que com a La mala reputació de Brassens “la música militar nunca me supo levantar” i que l’èpica de tancs pomposament batejats, de míssils defensius, de flamants avions de combat em deixaria el cor de pedra si no fos pels efectes que provoca: ruïnes, dolor i morts. Tampoc no crec que la invasió d’Ucraïna fos inevitable per més que Putin tingui delicte i no cal ser cap expert per saber el que ara diuen tots els experts: quan la guerra s’acabi el món no serà igual; és clar que no, serà el resultat del nou ordre geopolític, més armat i involucionista, que es disputa en el front interposat d’Europa. No tothom combrega amb rodes de molí: s’han resolt més conflictes per vies pacifiques que no per la violència, recorden des de la campanya d’àmbit català aturem les guerres (a Girona, concentració davant l’Ajuntament els dimecres 19 h), sempre que la intenció sigui resoldre els conflictes. Molt potent també la crida de Kairos –líders educatius de diferents parts del món– a Biden, president dels EUA; Jinping, de Xina; Erdogan, de Turquia; Putin, de Rússia; Zelenski, d’Ucraïna; Stoltenberg, secretari general de l’OTAN; Von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, i Metsola, presidenta del Parlament Europeu perquè s’asseguin a taula a negociar la pau sense esperar més. Els recursos s’han de destinar a posar fi a la fam, la pobresa, el canvi climàtic, a millorar la salut, l’educació, s’argumenta encertadament: és la batalla que s’hauria de guanyar, no la del negoci de la destrucció i dels cadàvers. Que s’asseguin a taula: poden i és la seva responsabilitat.