opinió
Delictes, pecats, notícies
Dels meus mestres periodístics vaig aprendre que la notícia era tot allò que el periodista decidia que era notícia, per entitat del fet i interès per al lector. Amb aquesta potestat que em donava, o que jo entenia que em donava, la condició de periodista, de vegades he rebutjat de publicar informacions que m’oferien com a grans temes i/o exclusives. Decisions que, en ocasions, m’han suposat la retirada de la paraula i salutació d’aquells que ja havien decidit per mi el que havia de publicar. Els casos que més recança fa decidir si publicar-los o no són aquells que toquen temes sexuals i, per tant, entren en l’espai més íntim de les persones. És un terreny molt relliscós i mai saps si el denunciant té motius espuris contra aquell que assenyala directament. I alguns reclamen que es proclami el nom del vilipendiat i ells mantenir-se emmascarats en l’anonimat. En dècades anteriors, quan ens venia gent amb denúncies contra algun familiar, sovint els aconsellàvem que miressin d’arreglar les coses a casa i que difondre les misèries potser seria pitjor i que no era competència dels periodistes jutjar afers personals domèstics. Potser algú ho trobarà estrany, però així es feia, per convicció moral, quan els periodistes no teníem tants preceptes legals que ens encotillessin. El 2019 es van posar en contacte amb mi uns nois que volien explicar que havien sigut víctimes d’abusos del seu professor de bateria, un músic reputat. Tema delicat i difícil de decidir si fer-ne notícia. “Abusos a toc de bateria”, ho vaig titular. Vaig decidir fer-ne notícia perquè els dos nois, Isaac Jover i Adrián Cuéllar, van donar la cara, amb noms i cognoms, es van explicar prou bé i vaig obtenir la versió del denunciat, Jordi Brull. Llavors va ser notícia i aviat tindrà lloc el judici contra Brull per abusos a cinc alumnes i el fiscal demana 43 anys de presó. El judici, públic, també és notícia. En canvi, el cas de les dues periodistes que han denunciat l’exdirector de Catalunya Ràdio i excompany d’aquest diari Saül Gordillo, no trobo que sigui notícia. He vist les imatges. Es veuen les denunciants (que s’escuden darrere el vel de víctimes) i el denunciat de festa en una discoteca, tots contents, dansant, bevent, fent i deixant-se fer tocaments. Escenes nocturnes típiques i tòpiques i un xic ridícules, sí, però ja s’apanyaran ells, que tots són grans. Jo no hi veig notícia. Ja veurem si els jutges hi veuen delicte per algun costat.