Opinió

Miquel Ruiz

Els anys ens han fet grans i la Pili en fa dos i mig que també va marxar

El fotoreporter fundador i ànima de Fotògrafs per la Pau ens ha deixat després d’uns anys de salut precària. Vam passar de coneguts a amics quan va fotografiar el bateig de la meva filla, que ara n’ha fet 36. Aquestes darreres dècades formàvem part d’un grup heteròclit que irregularment ens trobem a la cala Pelosa (Roses) per celebrar, conservar i animar la companyonia; ell hi venia sempre que podia perquè era un home irreductible a les adversitats, que les driblava amb optimisme, persistència i un pessic de sarcasme. La seva desaparició física ja va incitant els seus nombrosos amics i coneguts a proferir a les xarxes i a la premsa una allau d’episodis i anècdotes viscudes que ajudaran a mantenir-lo en la memòria i en el càlid record. Una més.

Fa una trentena d’anys en Miquel menava una moto important, de cilindrada, que li facilitava els desplaçaments, que, per la seva feina, havien de ser ràpids. Un vespre va topar contra el cotxe d’un inclassificable que acabava de saltar un estop amb el resultat dels dos braços trencats; va sortir dels metges amb les extremitats enguixades, la qual cosa li impedia de fer la majoria de coses de la vida corrent. Vet ací que vam acudir a un sopar i, en evidenciar-se que no podia maniobrar amb la forquilla i el ganivet, la Pili i la Roser van oferir-se per facilitar-li el trànsit del plat a la boca, essent de seguida la proposta rebuda amb gran satisfacció per en Miquel. La resta d’amics que poblaven la taula, enriallats, van disposar-se a gaudir de l’escena que estava a punt de produir-se. I, en efecte, elles van asseure’s a cada costat de l’accidentat i, ara una, ara l’altra, li anaven tallant, enforquillant i arribant a la boca el contingut del primer, el segon i les postres, així com acostant-li al llavis el got de vi cada vegada que ho demanava. Hem de dir que la curiosa trinitat formada per en Miquel al mig i amb els braços oberts com les pinces d’un cranc i amb les dues joves de sagristanes –tots tres perfectament còmplices– tenia un punt de còmica i festiva.

Els anys ens han fet grans i la Pili en fa dos i mig que també va marxar; durant aquest lapse a vegades l’evocàvem amb un Miquel acompanyat del seu gos i assegut a la cadira automòbil, al cafè Armengol, on solia acudir a mig matí.

Descanseu en pau tots dos.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.