No fa gaire anys deia una ministra espanyola referint-se als diners que el que és del comú no és de ningú. I realment fa temps que sospito que aquesta apreciació és molt generalitzada arreu, i no només en la política. Fa uns anys, també en moments preelectorals com són els d’ara, feien que sonés el meu nom com a candidat interessadament per distreure la premsa i que no sortís el vertader candidat tapat fins que les circumstancies fossin favorables. Jo no entenia com es podia especular tant amb el meu nom si mai no vaig mostrar el mínim interès a concórrer com a candidat. Quan va sortir el vertader candidat em van deixar tranquil, però un amic meu que em coneixia molt em va dir: tu no serveixes pas per a alcalde perquè mires massa el pressupost i tens al·lèrgia al dèficit. Tenia raó l’amic perquè per on he estat i he hagut de gestionar diner d’altri he vigilat les despeses amb la mateixa exigència, o més, amb la que miro les meves despeses personals.

Aquesta entrada ve a tomb perquè aquesta setmana hem tingut dos exemples més que per a molta gent allò que és del comú no és de ningú, com deia la ministra. Si no és amb aquesta creença es fa molt difícil d’entendre, i molt menys d’acceptar, el que ha transcendit del sou de president de la CEOE, Antonio Garamendi Lekanda, i la seva resposta, posteriorment rectificada per impròpia, de les minifaldilles. És cert que per valorar si és escandalós o no el sou, ho podem mirar de dues maneres totalment oposades: la primera seria que com que és una institució privada l’escàndol del sou per si és apropiat o excessiu pertany exclusivament al consell i als associats. I si aquests ho accepten, i ho voten, no hi ha res a dir.

Però la CEOE, com els sindicats, són entitats que reben abundants subvencions perquè les quotes dels afiliats són ínfimes. I aquí canvia molt l’enfocament de l’arbitrarietat i ja no es pot veure com un simple acte privat. També és cert que pretendre defensar els interessos de tots els empresaris, fins i tot els petits empresaris, requeriria, a parer meu, més sobrietat, perquè són molts els petits i mitjans empresaris que han de fer molts números per arribar al final de mes.

L’altre exemple clar de la gestió lleugera del diner públic és amb les gratificacions o indemnitzacions per jubilació del Parlament de Catalunya. Fa temps que anem descobrint comportament foscos de gratificacions i prebendes dels funcionaris i de la mesa. Una vegada més per als que somniem en un demà ser independents aquestes maneres d’actuar i l’obscurantisme que s’ha mantingut són un cop moral i un mal presagi per als que un dia volem ser diferents del altres.

En benefici de la transparència seria bo saber també el que cobren els sindicalistes, i de les altres institucions com Foment, perquè el fet que no es facin públics habitualment ja és una anomalia i potser entendríem més certes actuacions, declaracions i fins i tot posicionaments.

Aquesta setmana el col·lectiu Economistes pel Benestar va fer públiques les dades de dèficit fiscal de Catalunya i la majoria de patronals catalanes i les cambres de Barcelona, Girona i Sabadell van fer un posicionament clar del maltractament econòmic de Catalunya de 20.200 milions d’euros anuals ( que equival a la meitat del pressupostos de la Generalitat aprovats també aquesta setmana i que segons el govern són els millors de la història) i en aquest acte faltaven algunes cambres i, sobretot, Foment del Treball i el Cercle d’Economia, que una és la principal patronal catalana i l’altre el principal think thank econòmic català. Aquestes absències davant d’un fet econòmic tan greu i tan llarg en el temps fan grinyolar els sentiments no només dels independentistes i separatistes, sinó de tot català que viu i treballa a Catalunya, perquè els perjudicats som tots. Aquest pes mort que suportem tant de temps ens empobreix i no ens deixa créixer, com deia molt encertadament l’exconseller d’Economia Andreu Mas-Colell. I és clar, tot això, saben qui ho paga? Ho paguem tots els catalans.