El futbol s’agenolla als saudites

Sense escrúpols. El mateix dia que la FIFA anunciava una facturació de 7.600 milions de dòlars entre el 2019 i el 2022, i quan feia una previsió generosa d’augmentar-los un 45% en el proper cicle econòmic, també anunciava que l’Aràbia Saudita seria el proper país que acollirà el mundial de clubs. “La trajectòria cada dia és més clara”, apuntava el professor Simon Chadwick a Twitter quan es va saber la notícia. Ell, expert internacional en geopolítica econòmica de l’esport, des de fa temps que anuncia que els saudites seran els propers a acollir el mundial de futbol masculí.

Era imaginable que l’Aràbia seria el nou poder fàctic global de la indústria del futbol després d’analitzar els moviments que ha fet en els darrers temps. Alguns exemples: l’any 2019 la Federació Espanyola de Futbol va firmar un acord per 6 anys per portar la supercopa al Golf i l’octubre passat es va conèixer que el fons sobirà PIF invertia en el Newcastle de la Premier League, que es convertia en cap de pont per al desembarcament saudita en el futbol del Vell Continent; després, va venir la foto del totpoderós Mohamed Bin Salman amb l’emir de Qatar i Infantino a la llotja durant la inauguració de la darrera copa del món. I, finalment, es produeix la firma de Cristiano Ronaldo per l’Al-Nassr i l’especulació que Messi també podria acabar militant en un equip del país del Golf, concretament l’Al-Hilal, que és el màxim rival de l’Al-Nassr, per 300 milions d’euros l’any. Per cert, el davanter del PSG ja és, publicitàriament parlant, ambaixador turístic de l’Aràbia.

A l’Aràbia Saudita no li falten diners, més i tot essent un estat rendista gràcies a ser el primer país exportador de petroli del planeta. Però tampoc li falta conèixer un full de ruta clar per com incidir directament en l’assignació dels grans esdeveniments esportius. Només falta llegir el llibre de Heidi Blake i Jonathan Clavert The Ugly Game: The Corruption of FIFA and the Qatari Plot to Buy the World Cup (2017) per saber com manegar els interessos de la indústria i entendre que amb xecs i transferències encobertes és relativament fàcil poder comprar les voluntats dels màxims dirigents de la FIFA i les confederacions continentals. Malgrat les audiències que va deixar el darrer mundial, les grans inversions en infraestructures o els significatius (malgrat que encara no suficients) canvis polítics que va fer el règim de Qatar abans de la cita, l’opinió pública internacional ha tingut clar que l’emirat mai hauria pogut acollir l’esdeveniment si al darrere no hi hagués hagut el poder estructural i la fatxenderia que suposa ésser un estat rendista: concepte que explica que un país té la majoria dels seus ingressos derivats d’activitats econòmiques no productives, generalment extractives.

Als saudites tampoc els falten contactes. Sabent que l’opinió pública els escrutarà amb lupa davant qualsevol moviment que facin, des de fa quatre anys que treballen amb la firma nord-americana Edelman per a poder organitzar campanyes de country branding. Segons va avançar The Guardian, el règim ja ha pagat 9,4 milions de dòlars per aquest concepte. El terme sportswashing tornarà a ocupar portades perquè creuant informacions es pot veure amb certa facilitat que la inversió en actius esportius que ha fet el règim de Riad des del 2018 –uns 3.300 milions d’euros, aproximadament, apuntava El Confidencial– coincideix en el temps amb dos fets que han marcat clarament la seva imatge-país: també el 2018 se situa l’assassinat del periodista Jamal Khashoggi a Istanbul, suposadament orquestrat per Bin Salman, i l’anunci que les dones podrien treure’s el carnet de conduir.

No obstant, les campanyes d’Edelman poc podran tapar incoherències flagrants com el possible patrocini de Visit Arabia en el mundial femení de la FIFA del 2023 a Austràlia i Nova Zelanda. Resulta diví que hagin estat les mateixes jugadores nord-americanes, liderades per Alex Morgan, i la seva federació les que hagin posat el crit al cel davant del fet. Senyal que no està tot perdut. Una lliçó per als anti yankees de manual: van ser elles les primeres a reivindicar i aconseguir igualtat salarial amb els homes dins de la indústria del futbol, i també han estat de les primeres a obrir la boca davant de les incoherències generades per la connivència d’interessos entre la FIFA i el règim de Riad. Algú deia que la professionalització del futbol femení era un pas per canviar les dinàmiques de la indústria. Anem per bon camí.