‘Cesante’ Enric Pujol

Emotiu homenatge, la setmana passada a Figueres, a l’historiador Enric Pujol, injustament destituït, al gener, del seu càrrec com a director del Museu Memorial de l’Exili (Mume) de la Jonquera, on tothom li reconeix que hi ha fet una tasca extraordinària, molt per damunt de les expectatives que un ajustat personal i un poc pressupost feien pressuposar.

L’Enric Pujol és un home compromès amb el país, i d’una llarga trajectòria com a historiador, amb estudis i llibres sobre la historiografia catalana (amb especial dedicació al gran Ferran Soldevila) i també sobre l’exili, Figueres i l’Empordà, la seva terra.

En l’acte, en una sala del Museu de l’Empordà plena de gom a gom, es va voler denunciar l’incomprensible cessament de Pujol –“una marranada”, va dir un dels ponents, Alfons Romero–, decidida arran de la sortida del govern de Junts, i no pas atenent a cap balanç negatiu, com seria normal.

Sobretot, però, es va debatre fins on ha d’arribar el control dels partits quan entren en el govern. El director d’un museu, ha de ser un càrrec polític també? Ha de tenir consonància amb la línia política del govern, si resulta que és, bàsicament, un tècnic?

L’exdirector del Memorial Democràtic Vicenç Villatoro va reconèixer que aquesta pràctica de voler controlar fins els últims ressorts del govern no és exclusiva de cap partit, i va reclamar que es potenciï l’excel·lència, sobretot quan es tracta de càrrecs tècnics. L’historiador Antoni Simon va opinar que “un govern que no posa en els càrrecs els més preparats sinó els més afins està abocat al fracàs”.

Tot plegat, mentre, pel damunt dels assistents, sobrevolava la figura del cesante, aquell eficient funcionari creat per Benito Pérez Galdós a Miau, que perd la feina al ministeri quan entren a manar els seus adversaris polítics. Han passat gairebé cent cinquanta anys i seguim igual. O pitjor.