L’espiral de la violència

En ter­mes com­pa­ra­tius vivim una de les èpoques menys vio­len­tes de tota la història de la huma­ni­tat. Però la foca­lit­zació de la violència en guer­res, fam, sub­desen­vo­lu­pa­ment, mili­ta­risme, arse­nals nucle­ars, inti­mi­da­ci­ons i explo­tació a ulls veients fan sos­pi­tar que estem dor­mint sobre un bar­ril ple de pólvora. Hem natu­ra­lit­zat la violència. Cada cap de set­mana fem recompte de les agres­si­ons ferot­ges (i morts) als vol­tants de les dis­co­te­ques del país. Atra­ca­ments dia­ris que des­tros­sen esta­bi­li­tats men­tals i eco­no­mies bàsiques. Noies que han de fer eslàlom quan tor­nen a casa, sem­pre en tensió per esqui­var qual­se­vol indici de pos­si­ble agressió sexista. Es tracta d’una violència diària, rasa, física, directa. És un sal­vat­gisme que no ens ha de fer obli­dar una altra violència bes­sona, real com la cara oculta de la lluna: la dels lla­dres de guants blancs, que des de les seves ofi­ci­nes llu­mi­no­ses i amb una sim­ple relació de bits per­pe­tra­ran una estafa a gran escala; o els estralls de la cor­rupció dels que s’apro­pien de recur­sos comu­ni­ta­ris; o l’extra­li­mi­tació de les diver­ses poli­cies, que degra­den el “patri­moni de la violència legal” tot trans­for­mant-lo en una barra lliure de bru­ta­li­tat i abús de poder maqui­llat de caràcter cor­po­ra­tiu.

A casa nos­tra la violència s’està implan­tant de manera acla­pa­ra­dora, mas­siva, trans­ver­sal. El fet que Cata­lu­nya sigui pri­mera potència pro­duc­tora i expor­ta­dora de mari­hu­ana de la UE, no deu ser una dada menor. A petita escala hi ha més dades reve­la­do­res. Per exem­ple: la for­mació de ban­des juve­nils, que atra­quen i extor­si­o­nen altres per­so­nes de la seva edat. Resul­tat: sovint la víctima no pre­senta denúncia. Per por. Perquè està amenaçada en cas que ho faci. Sem­bla incom­pren­si­ble que en aquests casos la Justícia o la Poli­cia no puguin actuar d’ofici. El vell Estat, defen­sa­ble com a garant de les lli­ber­tats, la justícia i la igual­tat, mos­tra uns peus de fang. I la soci­e­tat civil s’adapta al llen­guatge xan­tat­gista i retro­a­li­men­tari de la violència.