Tota l’aigua que es perd

L’aigua que es perd és la pluja que no cau però és sobretot i més del que en som conscients un recurs que es malbarata i que no podrem recuperar per més que declarem la situació d’excepcionalitat si no canviem les regles del desenvolupament existent. És clar que no omplir piscines, restringir el rec de jardins i zones verdes publiques i privades i tancar l’aixeta mentre ens rentem les dents entre d’altres mesures hi ajuda, però aquesta contenció necessària esdevé la xocolata del lloro si resulta que les grans distribuïdores que s’omplen de beneficis estalvien inversions en infraestructures: fins a 180.000 litres diaris s’escolen en una canonada a Badalona des del 2005 i ara Aigües Ter-Llobregat diu que serà reparada en el termini de dos a tres anys (dades de l’associació Aigua és vida, que alerta d’una mitjana de fuites del 16% a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, amb municipis que voregen el 50%, i ho contraposa a un rendiment del 90% de la xarxa per part de l’empresa pública de Mataró). Així mateix: és sostenible continuar projectant creixements urbanístics a la Costa Brava, a la Costa Daurada i al litoral de Barcelona? Més consum i menys recàrrega dels aqüífers. No caldria transformar el model agrícola i ramader industrials?: cabana porcina de 8 milions de caps –contaminació per nitrats–, monocultius extensius en territori de secà, explotacions dedicades a la producció de pinsos. No s’hauria d’impulsar l’aprofitament de les aigües grises –del rentaplats al vàter per exemple– que permetrien un estalvi del 30%? Molt per fer.