Una estampa

Aparcar en aquells carrers del barri italià de Boston, el North End, semblava impossible. L’únic forat on podríem entaforar el vehicle era davant de la Società di San Giuseppe. Estàvem dubitatius, però un vellet més aviat esquifit ens animava a perpetrar la infracció. Nosaltres posàvem les mans plegades, en senyal de pregària, i ell es feia el senyal de la creu, que vam interpretar com el d’una complicitat immediata entre gent amb país catòlic d’origen. Per donar-nos garanties definitives va entrar a la Società i en va sortir amb un altre italià d’aspecte elegant que ens va donar, amb gest solemne, l’acreditació infal·lible: una estampa de sant Giuseppe. L’havíem de col·locar al parabrises i no hi hauria policia a Boston amb pebrots de posar-nos la multa. Vam intuir pactes sagrats entre la policia (catòlics d’origen irlandès) i la comunitat siciliana que dominava el barri. Tranquils sota la protecció del sant, vam deixar el cotxe aparcat i sense límits horaris. Vam agrair al vellet la seva mediació i ell ens va oferir de fer-li una foto posant els punys com un boxejador, com si lluités contra la nostra filla de nou anys. El pobre home devia estar sonat, però li vam fer la foto com un detall d’agraïment. Al cap d’una estona vam veure la cara del mateix vellet amb els punys en guàrdia a la portada d’un llibre. Era una biografia del gran Tony DeMarco, l’orgull de Boston, el campió mundial de pesos wèlter l’any 1955, l’home del ganxo explosiu. I caminant una altra estona, una estàtua del nostre vellet en honor del campió.

El petit DeMarco, a qui havíem pres per boig, era l’heroi del lloc, estimat per tothom i ens acabava de regalar pàrquing il·limitat per passar el dia a Boston. Paraula de sicilià. Va morir fa poc més d’un any, als 95, sense saber que, des de llavors, hem portat sempre l’estampa de sant Giuseppe al cotxe com si fos un sant Cristòfol i que guardem la foto del vellet fent de boxejador com una benedicció.