Una estampa

Apar­car en aquells car­rers del barri italià de Bos­ton, el North End, sem­blava impos­si­ble. L’únic forat on podríem enta­fo­rar el vehi­cle era davant de la Società di San Giu­seppe. Estàvem dubi­ta­tius, però un vellet més aviat esqui­fit ens ani­mava a per­pe­trar la infracció. Nosal­tres posàvem les mans ple­ga­des, en senyal de pregària, i ell es feia el senyal de la creu, que vam inter­pre­tar com el d’una com­pli­ci­tat imme­di­ata entre gent amb país catòlic d’ori­gen. Per donar-nos garan­ties defi­ni­ti­ves va entrar a la Società i en va sor­tir amb un altre italià d’aspecte ele­gant que ens va donar, amb gest solemne, l’acre­di­tació infal·lible: una estampa de sant Giu­seppe. L’havíem de col·locar al para­bri­ses i no hi hau­ria poli­cia a Bos­ton amb pebrots de posar-nos la multa. Vam intuir pac­tes sagrats entre la poli­cia (catòlics d’ori­gen irlandès) i la comu­ni­tat sici­li­ana que domi­nava el barri. Tran­quils sota la pro­tecció del sant, vam dei­xar el cotxe apar­cat i sense límits hora­ris. Vam agrair al vellet la seva medi­ació i ell ens va ofe­rir de fer-li una foto posant els punys com un boxe­ja­dor, com si lluités con­tra la nos­tra filla de nou anys. El pobre home devia estar sonat, però li vam fer la foto com un detall d’agraïment. Al cap d’una estona vam veure la cara del mateix vellet amb els punys en guàrdia a la por­tada d’un lli­bre. Era una bio­gra­fia del gran Tony DeMarco, l’orgull de Bos­ton, el campió mun­dial de pesos wèlter l’any 1955, l’home del ganxo explo­siu. I cami­nant una altra estona, una estàtua del nos­tre vellet en honor del campió.

El petit DeMarco, a qui havíem pres per boig, era l’heroi del lloc, esti­mat per tot­hom i ens aca­bava de rega­lar pàrquing il·limi­tat per pas­sar el dia a Bos­ton. Paraula de sicilià. Va morir fa poc més d’un any, als 95, sense saber que, des de lla­vors, hem por­tat sem­pre l’estampa de sant Giu­seppe al cotxe com si fos un sant Cristòfol i que guar­dem la foto del vellet fent de boxe­ja­dor com una bene­dicció.