Fauna de Fórmula 1

Dono per descomptat que n’esteu assabentats si veieu TV3. Aquest cap de setmana la Fórmula 1 ha desembarcat a Catalunya. I amb ella la colla de seguidors que la segueixen arreu i els espontanis que s’hi afegeixen en aquestes terres del vell continent. Els espècimens que passegen aquest dies per Montmeló són pintorescos. Des d’acabalats finlandesos obsessius de Räikkönen (i Kovalainen) fins a allò que els mitjans ubicats a 600 quilòmetres de Catalunya en diuen la marea blava, és a dir, els obsessius d’Alonso. Sense oblidar els incondicionals ferraristes, amb el bell cavallino dibuixat i estampat arreu.

Acostar-se a Montmeló un cap de setmana de Gran Premi té un no sé què d’excursió al camp. I també de dissabte d’agost a la platja de la Barceloneta. Entre les fortunes que llueixen tipet al circuit i que es refugien als caus de les tribunes més exclusives, es barregen els pitjors exemplars d’allò que es categoritza afinadament com a duminguerus. Convenientment descamisats, suats, amb excés de pèl a la pitrera i tatuatges a l’estil Amor de mare pel cos, són els més abundants dins la fauna del que alguns diuen que és l’esport més glamurós.

Uns duminguerus que perden el cap pel campió asturià amb tal passió que vaig quedar astorada. I això que, a mi, Alonso, m’agrada, i molt. Però els crits que alguns profereixen fins a l’extenuació per animar Alonso són, a més d’eixordadors, insòlits. I escric insòlits perquè el fervor que desperta un individu que quan competeix no representa ningú més que ell mateix i les empreses que el paguen és digne d’estudi, com a mínim, en un màster sobre ídols de masses. Els desitjo molta sort. Però si pot ser (i serà), que guanyi Ferrari.