Narrar-se, construir-se

Encara no fa gaire, a propòsit del descobriment espectacular de Mey Rahola per a la fotografia catalana dels anys trenta, la investigadora Marta Gili, directora de l’Escola de Fotografia d’Arles, recordava en una taula rodona al Museu de l’Empordà la importància de la creació del discurs (i també dels interessos de mercat) en la recepció de les fotògrafes oblidades. El cas més vistós és el de Vivian Maier, la “fotògrafa mainadera”, que ha esdevingut un fenomen mundial gràcies als detalls sobre la seva vida, enigmàtica de tan anodina. Si fos pura invenció, no deixaria de tenir interès, construïda com està per mitjà d’una representació de l’heroïna anònima que deu tant al cinema intrigant i voyeurista de Hitchcock. El discurs que embolcalla Mey Rahola, en canvi, com molts altres artistes de la seva generació, gira al voltant de la felicitat perduda. La guerra i l’exili formen part d’un imaginari europeu molt arrelat en els orígens de la modernitat, encara que, per desgràcia, aquest camí tràgic està perdent la capacitat de commocionar enfront de narratives més individualistes i exuberants. Addicte a emocions cada vegada més fortes, l’espectador d’avui prefereix el misteri que li planteja la troballa rocambolesca de l’arxiu d’una mainadera que no pas el relat de les penúries, se suposa que fatigants de tan sabudes, del desterrament “d’una més entre molts”. Deixant de banda que la repetició del patiment no deslegitima el seu poder de ferir, l’observació de Marta Gili obria una altra pregunta espinosa: per què la creativitat de les dones exigeix un suplement narratiu per ser validat per la història?