A la tres
L’Espanya de Tamames
“És preferible ridiculitzar l’insòlit candidat de Vox que veure-hi el retrat de l’Espanya real que no para de fer passes enrere
Molts s’han preguntat aquests dies com és possible que Ramón Tamames, membre destacat del comitè central del PCE als anys setanta, regidor a Madrid, diputat al Congrés abans i després de la Constitució, referent de la Transició i figura respectada de la democràcia espanyola, especialment entre la gent d’esquerres, s’hagi pogut posar al capdavant d’una moció de censura presentada i articulada pels hereus de la ultradreta i defensors de l’Espanya més reaccionària. Per a progressistes i altres relators de la llegenda de la Transició cap a la democràcia plena, l’única reacció acceptable per evitar el col·lapse mental ha estat rescatar Valle-Inclán per parlar –aquest cop sí– de l’esperpent espanyol, parlar de comèdia, de “tonto útil” de Vox, de l’avançada edat del candidat Tamames o, senzillament, treure a passejar el somriure sarcàstic i condescendent. El que faci falta per no haver-se de posar davant d’aquell personatge com qui es posa davant del retrat de Dorian Gray i entoma la crua realitat o, el que és el mateix, la versió no edulcorada ni disfressada de l’Espanya que ha emergit del postfranquisme. Un país que en aquells anys setanta agitats i esperançats corria cap a l’Ítaca de la democràcia real, de la Constitució com a porta cap a la llibertat i els drets, de la reconstrucció de les nacionalitats històriques, dels autogoverns, del suport incondicional al multilingüisme, de sortir de la dictadura, tancar la porta i llençar la clau..., però que quasi mig segle després continua sent allà mateix, ancorat a l’Espanya de Tamames. Un estat profundament molest amb la veu i el vot democràtic de la perifèria, incapaç de tallar els tentacles que encara el vinculen a l’antic règim, de reconèixer la realitat plurinacional, d’evitar fer passes enrere en la separació de poders i la independència judicial, impulsat a recentralitzar el poder en comptes de federalitzar-lo, a negar la sobirania dels pobles, a tornar a assetjar l’escola com a eina estratègica de l’espanyolització i d’uniformització sobre la base d’una llengua comuna..., fins i tot a seguir adorant Isabel, la catòlica, abans que comprometre’s amb les dones del segle XXI.