Zoido, un tipus violent

Juan Ignacio Zoido, per si mateix, és exemple i emblema de la categoria moral d’allò que el poder continua anomenant transició democràtica. Aquest polític andalús va començar de jutge, com tants altres, per acabar fent carrera al PP de Madrid, una trajectòria perfectament previsible dins del règim espanyol. En fi, un espavilat entre tants, amb l’única diferència que el seu nom i la seva fatxenderia quedaran fixats per molts anys en la memòria de la societat catalana perquè Zoido va ser el ministre de l’Interior dels piolins i de l’a por ellos, el que es va amagar en el judici de Marchena però ensenya la cara que té cada cop que l’Estat ha de justificar les agressions a famílies pacífiques del Primer d’Octubre.

I així va tenir la barra de passejar l’aposta violenta i la guerra bruta contra l’independentisme a l’Oficina del Parlament Europeu de Madrid. Zoido, davant del president de la Generalitat, va optar per l’atac: “A Espanya mantenim el màxim compromís amb l’estat de dret i quan es fa servir Pegasus és d’acord amb el dret, amb autorització judicial i amb resolucions motivades.” El to i les acusacions de l’ara eurodiputat del PP (amb la inevitable conspiració russa com a excusa) van tenir el nivell d’agressivitat que es correspon amb el màxim responsable de la violència policial contra l’1-O. Gens de vergonya, zero escrúpols. Potser per això, l’any 2018, el van premiar amb la Gran Cruz de la Real y Distinguida Orden Española de Carlos III, la màxima distinció que pot obtenir un civil, destinada a “aquelles persones que s’haguessin destacat especialment per les bones accions en benefici d’Espanya i la corona”. Ningú no demana que aquestes accions siguin pacífiques.

Zoido va guanyar, conjunturalment, quan va aconseguir una resposta defensiva i evasiva del president català. Una victòria insignificant quan has afegit un capítol més a la llegenda negra que persegueix, des de fa segles, a la pitjor classe dirigent del món occidental.