Pobre ‘David’

Les obres d’art sem­pre han pro­vo­cat sen­ti­ments inten­sos d’amor i odi. Un tros de tela o un tros de pedra són capaços de fer embo­gir els humans en sen­tit con­tra­po­sat, més i tot que si les coses que repre­sen­ten fos­sin vives. Si té natu­ra­lesa reli­gi­osa, uns hi con­fien cega­ment les seves cre­en­ces, altres hi bol­quen la ràbia con­tra el poder eclesiàstic. Si és l’estàtua d’un polític, uns hi desen flors, altres li escu­pen. Si mos­tren un nu, uns el magre­gen quan el vigi­lant del museu està des­pis­tat, altres paga­rien per tapar-lo. Quan hi ha guer­res i revo­lu­ci­ons, tot se’n va de mare. Des­co­nec si al David de Miquel Àngel algú li ha arri­bat a posar mai un drap sobre els geni­tals, ves a saber, perquè d’atacs n’ha rebut uns quants des que va ser creat, amb pedres a prin­cipi del segle XVI i amb un mar­tell a finals del XX. En aquesta penúltima acció ico­no­clasta, li van danyar el dit d’un peu. L’última, que sense haver cau­sat des­per­fec­tes físics és tant o més peri­llosa, s’emmarca en l’estès puri­ta­nisme als Estats Units: la mes­tra d’una escola ultra­con­ser­va­dora de Flo­rida ha estat aco­mi­a­dada per ense­nyar una imatge d’aquesta obra mes­tra als alum­nes de la classe d’història de l’art. Per als pares, enfu­ris­mats, va ser un acte de por­no­gra­fia. Pobre David i pobres de nosal­tres.