Unes maduixes molt amargants

Un informe de la fede­ració Anda­lucía Acoje amb la col·labo­ració del Minis­teri de Drets Soci­als i Agenda 2030, posa els pèls de punta: recull que el 90% dels immi­grants assen­tats en les bar­ra­ques de Huelva i d’Alme­ria tenen grans difi­cul­tats per acce­dir a un habi­tatge digne, i s’enfron­ten a tot tipus d’obs­ta­cles per poder empa­dro­nar-se i regu­la­rit­zar la seva situ­ació admi­nis­tra­tiva a l’Estat. Mal­grat que una part impor­tant dels tre­ba­lla­dors estran­gers tenen dret a con­tracte i a allot­ja­ment, també hi ha un grup nombrós de tem­po­rers en règim de semi­es­cla­vatge i que viuen en con­di­ci­ons extre­ma­da­ment precàries. L’estudi que es va fer entre març i novem­bre de l’any pas­sat recull l’opinió de 512 per­so­nes que habi­ta­ven en el quasi cen­te­ner de poblats de bar­ra­ques que s’aixe­quen a tocar dels hiver­na­cles de les dues demar­ca­ci­ons on la indústria de l’horta i dels fruits ver­mells mou molts mili­ons d’euros. El que revela és del tot inad­mis­si­ble: si volen un sos­tre, ells matei­xos se l’han de cons­truir amb car­trons, plàstics i palets, amb mate­ri­als de rebuig de les explo­ta­ci­ons. La majo­ria no dis­po­sen d’aigua pota­ble ni d’elec­tri­ci­tat i han d’uti­lit­zar llan­ter­nes, llums dels cot­xes, telèfons portàtils o encen­dre foc. Parlàvem de semi­es­cla­vatge? Real­ment l’abús els hau­ria de fer caure la cara de ver­go­nya: sala­ris de misèria, com­pra de con­trac­tes –la mit­jana, 5.000 euros– i ajun­ta­ments com Huelva o Níjar que es neguen a regis­trar-los i d’altres que els fan pagar entre 100 i 600 euros, com passa en alguns muni­ci­pis d’Alme­ria. Ningú no hi pot posar mà? Madui­xes molt amar­gants!