Treure Pedrolo

“Un autor mort almenys és il·lus­tre sense can­sar-se. La res­plen­dor del seu nom s’atura a la làpida de la seva tomba.” La sentència és de Mar­cel Proust, i la lle­geixo al pri­mer títol de Frag­ments, la nova col·lecció de l’edi­to­rial Flâneur, que ens dona tas­tos de grans autors. Un goig de píndo­les de pen­sa­ment. Pen­sava en un altre exer­cici edi­to­rial sin­gu­lar d’aquests dies, el de Coma­ne­gra, que aga­fant el repte d’un il·lus­tre autor mort, Manuel de Pedrolo, fa “can­sar” una pila d’autors con­tem­po­ra­nis. És a propòsit de Temps Obert, un cicle lite­rari d’onze novel·les escri­tes entre el 1963 i el 1969 que tenien sem­pre el mateix pro­ta­go­nista, Daniel Bas­tida, que al mateix temps era un home dife­rent cada vegada. La idea era ima­gi­nar tot allò que podem ser per un sim­ple gir de guió.

Pedrolo no s’hi posava per poc. Sense ni mirar les llei­xes de casa, Lec­tura a banda i banda de paret, S’han dei­xat les claus sota l’estora, Cen­dra per Mar­tina, són títols de la immensa obra que va dei­xar escrita que vaig lle­gir de jove­net. Escri­via a tota hora. D’aquí també aquest altre dis­seny de res­sonàncies ouli­pi­a­nes del Temps obert. Les nou pri­me­res novel·les, que cons­ti­tu­ei­xen el Pri­mer Lli­bre nei­xen totes d’un bom­bar­deig fei­xista al seu barri l’any 1938, i on Daniel Bas­tida és petit, i el Segon Lli­bre el for­men els relats alter­na­tius. Les dues pri­me­res novel·les ja les va escriure Pedrolo, i ara Núria Cade­nes, Joa­quim Carbó i Borja Bagunyà han començat amb tres més cadas­cun. Una estruc­tura pira­mi­dal que encara es va des­ple­gant més. Bagunyà en el seu volum que des­do­bla en dues novel·les cur­tes: Sessió de con­trol i Una casa fosca i un fla­gell, fa que Daniel Bas­tida acabi amb la con­clusió que la psi­coanàlisi pot ser un infern. En una com a psi­co­a­na­lista tracta un erotòman con­vençut que Franco l’estima; a l’altra for­marà part d’una colla d’il·lumi­nats per l’antipsi­quia­tria que viat­gen, en una excursió lisèrgica fins a Saint-Alban. Pedrolo deu cele­brar que la seva idea, per esbo­jar­rada que ens semblés, ha tro­bat qui la con­tinuï amb tanta res­plen­dor.