Obstinació a bloquejar

Dels socialistes catalans se’n poden dir moltes coses i se’n poden fer moltes crítiques polítiques. Jo mateix no els n’he estalviat cap, n’he dit moltes i en podria dir moltes més amb ben poca motivació. En faríem cabassats plens. Coves. Des de les diferents perspectives de l’independentisme i des de les diferents perspectives del progressisme. Però deixa de pasta de moniato que la portaveu d’ERC, Marta Vilalta, adjudiqui al PSC el que ha qualificat com “obstinació a bloquejar” perquè no varen arribar a un acord a la mal dita cimera de l’aigua. Només té l’explicació que s’hagi pres una infusió ambivalent, d’aquestes infusions modernes que et posen més pallussa i més babaua. En una certa perspectiva històrica el cas és de llibre. Quan arribes al govern trobes les reserves d’aigua per sota del 50%. Deixes que passin dos anys i mig d’una sequera de nassos i mentrestant mires al cel a veure si plou, i això fa que baixin les reserves fins al 27%, bo i que estires a tot drap de les possibilitats de les dessalinitzadores. I ara que tens els embassaments buits, els pous secs, les deus eixutes i l’aigua al coll convoques la primera cimera de partits perquè tothom digui amén vista la gravetat de la situació. I com que no et besen la mà abans de tot, en dius “obstinació a bloquejar”. I dius obstinats i bloquejadors als que t’aguanten en un govern monocolor impossible, que té al darrere 33 diputats de 135! Uns cracs!