De la mona a la Queens League

Les tradicions d’una cultura determinada no moren si se saben transformar i reinventar a partir d’elles mateixes, readaptant-se al present i sense perdre l’essència. D’un temps ençà estan sorgint iniciatives inspirades en elements, costums, jocs o esports populars d’èxit. La tradició de la mona que celebrem en aquesta època de l’any continua viva perquè nosaltres –padrins, padrines, àvies i avis– hem decidit perpetuar-la i assumim el paper que ens atorga el costum popular. Ho podem fer per hàbit, perquè sí, perquè ens ve de gust, perquè ens dona la gana, per una voluntat conscients de mantenir els lligams familiars, com a manera de salvaguardar la tradició de l’oblit i, al mateix temps, d’evitar que sigui suplantada per altres costums forans. D’això ja en tenim prou exemples (el Halloween espantós és un dels més significatius). Perquè quan abandonem algun element important es crea un buit que demana ser omplert. Això passa a la vida personal i també a la social i col·lectiva.

Si alguna cosa té en comú la Mona a tot Europa és la presència dels ous de Pasqua, un element que, en origen, probablement responia al simbolisme de la primavera i a la fertilitat. Aquí preferim els ous de xocolata als que utilitzen als països nòrdics: ous de gallina, d’ànec o d’oca, d’aquells que s’han de batre per fer la truita. La xocolata és una adaptació infinitament millor, des del punt de vista dels nens i dels adults que ens menjarem la mona. A casa acostumem a fer una coca casolana i a coronar-la amb ous de pastisseria i algun dibuix infantil que reaprofitem per a l’ocasió, per donar una nota més original i pròpia. Darrerament hi ha una tendència clara a fer avançar el significat de pautes establertes, a vegades amb prou encert.

Pel que fa a la tradició del dilluns de Pasqua, s’ha creat la Mia, una nena científica que cada any es vestirà d’una disciplina diferent –enguany és geòloga–. Aquesta iniciativa, consensuada entre la UB i el Gremi de Pastisseria de Barcelona, vol potenciar l’interès per la ciència entre els infants.

La Mia em cau bé, encara que no sé si aconseguirà ampliar l’inventari d’un imaginari infantil allunyat dels típics superherois, heroïnes i princeses –gestats a Disney o als camps de futbol–. Sigui com sigui, són iniciatives amb voluntat de trencar patrons i de fusionar tradició amb noves tendències i que també trobem en el terreny musical (als temes de La Troba Kun-Fú o en l’intent de fusionar la sardana i el reggaeton, per part del grup The Tyets, entre altres).

L’esport tampoc queda al marge d’aquesta mena de moviment evolutiu. Crec que són molts els pares i mares que estan fent un autèntic màster per entendre el fenomen de la Kings League que té enganxats els seus fills. Una combinació de futbol lúdic que es juga a ritme de videojoc entre equips presidits pels streamers d’èxit –alguns futbolistes famosos ja retirats– que tenen més seguidors entre els hispanoparlants del món. Segurament, el fet que hi pugui haver interaccions i enfrontaments en què els seguidors poden participar en el joc sigui un dels motius de l’esclat d’aquesta lliga. No és estrany que estigui aconseguint tant d’èxit, tenint en compte que el dirigeix Gerard Piqué, ajudat per altres cracs del show-business esportiu com Gerard Romero (el recordo ara fa uns anys fent de showman en una festa de RAC1 a l’Arrabassada). Fins aquí tot bé, si no fos que les companyes de professió, les “reines” del futbol que juguen de nassos, tot just han estat convidades a la festa. I que el català i altres llengües que podrien ser presents ni que fos com a testimonials en el ritual d’aquesta lliga siguin inexistents.

Esperem que la Queens League que acaben de crear no sigui un simulacre per distreure els possibles retrets sinó una aposta de debò per mostrar el talent esportiu femení que ja coneixem. D’altra banda, a veure si algun d’aquests caps de brot magnífics i ídols de masses que han ideat la Kings League es decideixen a incloure d’alguna manera enginyosa altres idiomes que poden tenir cabuda dins el xou, si més no per normalitzar una diversitat lingüística i cultural que és cada vegada més escassa en el món mediàtic.