Els xiprers i el bedoll

Just Manuel Casero va ser un polític i escriptor “que va viure i va treballar al Pont Major de Girona”. Això diu al monòlit que l’Ajuntament de la ciutat va aixecar ara fa quaranta anys a tocar del cementiri, en un descampat. Va ser una referència de primera línia contra el franquisme i en l’època més crítica de la Transició (la policia el va ferir en la manifestació a favor de l’amnistia del 1976 i va perdre un ull a causa del tret d’una pilota de goma) i va participar, entre molts altres projectes, en les pàgines d’aquest mateix diari amb una secció que es deia Quiosc i que, encara ara, no és solament un document històric sinó un exemple vigent de periodisme ben escrit i compromès.

Parlo d’en Just Manuel, però sobretot vull fixar-me en el monòlit que els deia. N’ha fet memòria el seu fill, Roger Casero Gumbau, en el blog Petites gotes fredes tremolant. En el quarantè aniversari d’aquell 5 d’abril de 1983, quan es va fer la discreta cerimònia oficial, amb la família, les autoritats i els veïns i amics, ha escrit una entrada que parla dels xiprers (“prims i esquifits”) que envoltaven la pedra commemorativa i que eren, aleshores, poc més que una dotzena de plançons. Roger Casero en parla així: “Els vaig veure créixer sense ser conscient de com anaven creixent.” Quaranta anys després, s’adona de la majestuositat serena dels arbres, amb una “imponent presència, apuntant al cel, embolcallant l’escultura amb un dens i nodrit verd a manera d’escenari”. Es sorprèn d’aquella mena de reconeixement, de l’epifania vegetal que, de cop, irromp en la memòria i ens avisa de la lenta persistència de la natura. Al llarg d’aquests anys, aquells xiprers hi han estat sempre i, en silenci, han crescut enmig de turbulències i serenors. Em fan pensar en una escena d’Andrei Rublev de Tarskovski. Tres monjos abandonen el monestir i passen davant d’un bedoll. Un d’ells diu: “He passat cada dia per aquí i no m’hi havia fixat mai. Ara, vés a saber quan el podré tornar a veure, potser mai més.”