Compondre per comunicar

Aquest és l’article número 25 des que aquest diari em va demanar si m’agradaria col·laborar-hi. Recordo que en el primer paràgraf del primer d’ells vaig considerar que aquest mitjà seria una bona plataforma per fer unes cròniques arqueològiques mensuals i enfocar temes d’actualitat des d’una perspectiva professional. Ho he intentat, tot i que ja vaig fallar al principi, perquè, indignada, necessitava parlar de la salut mental, tema sobre el qual encara hi ha molt a dir i molt a fer. I és que la indignació és tan bon motor per escriure! Cal dir, però, que compondre per comunicar, en aquest cas mitjançat les lletres, no és una feina fàcil. Estic absolutament en contra d’escriure per escriure, i valoro altament els qui, amb poques ratlles, són capaços de captivar i de transmetre. De commocionar, també. D’això es tracta, no? Escriure és una professió i, com passa en tantes altres, uns excel·leixen sense gaire esforç, altres han de treballar-hi a fons, mentre que altres seria millor que es dediquessin a un altre ofici. Sovint, per això, em sento una intrusa en aquest mitjà periodístic.

Crec que n’hi ha que neixen amb la qualitat innata de saber-se expressar, com passa també en la música o en qualsevol acte creatiu. Fa deu anys que estic en un tribunal de treballs de recerca de batxillerat i ho he pogut comprovar entre els joves. Al marge de la preparació, que és l’eina que necessiten per donar la forma correcta als treballs, n’hi ha que tenen una capacitat brutal per fer autèntiques “obres d’art”. Es mereixen que els premiem i, sobretot, que els guiem i ajudem per avançar cap al futur. Necessitem tenir valors com aquests, i no les absurditats que triomfen ara i que permeten que algú esdevingui un influencer a seguir.

S’ha fet molt per donar oportunitats a tothom, per evitar els fracassos d’aquells que no arribaven on estava previst que arribés la majoria, deixant massa al marge l’excel·lència. Però ens hem equivocat. No només no hem assolit el que es pretenia, sinó que n’hem obtingut un mal resultat, amb greus conseqüències en molts camps. Soc partidària de la cultura de l’esforç. És saludable i necessari exigir-se a un mateix i exigir als altres. I és molt important aprendre a conèixer les nostres limitacions i, al mateix temps, a valorar les qualitats dels qui ens superen! Hem d’anar cap aquí!