Models d’idioma i estil

S’ha encès una petita foguera a propòsit de la novel·la Consum preferent, d’Andrea Genovart, on a criteri d’alguns s’ha comès el delicte d’incloure amb una certa freqüència frases en castellà (també hi ha una mica d’anglès i de francès, però sembla que no és perillós). Dues suposicions: tothom és lliure d’escriure com vulgui, i tothom pot discutir el que vulgui i en els termes i sota el punt de vista que li convinguin. En casos així, l’interès d’aquest cronista és si el llibre –a criteri propi, discutible com el de qualsevol altre– mereix atenció. Després d’una primera lectura, inevitablement ràpida i parcial, la resposta és que sí.

El text és àgil, fluid, amb nervi i cadència segura, i no exempt de troballes: “(…) les intimitats només valen els primers cinc minuts al llit, que en ple magreig ja no saps com encaixar amb un cos en què no t’has fixat pel hihihahà d’un veure-hi doble per un beure de dos.”

Incloure fragments d’un idioma diferent del nominal és pràctica estesa i acceptada des de les profunditats de la Història. A una gran catedral de la novel·la de tots els temps, Guerra i pau, la majoria de diàlegs dels aristòcrates, i molts girs d’esperit, estan en francès. Afrancesada era la noblesa i la intel·lectualitat russa des de la Il·lustració (també la polonesa, la txeca, etc.); algú s’hi ha estripat les vestidures? Tolstoi se sacrifica en l’ara del realisme? Més aviat fa l’efecte que s’hi troba tan a gust com en la resta del text. A Ada, de Navokov, hi ha francès, llatí, rus…, i no tremola res. L’alarma que aquí s’emet és de falta de confiança i debilitat de les lletres catalanes.

Imposar el propi criteri. Incloure fragments en castellà em sembla irrellevant. Ja no tant l’Escil·la i Caribdis en el context més ampli. D’una banda l’empobriment, la brutalització –no només la pretesa contaminació espanyola–, la banalització de l’idioma; de l’altra un academicisme impostat d’un tronadíssim neonoucentisme, irreal i absurd, que allunya de la comunitat. La tendència vulgaritzant destrueix; l’extrem resistencial tardonoucentista espanta possibles nouparlants i fa fugir molts que ja hi són. No és tant què fan uns o altres, sinó que hi hagi qui pretengui imposar el propi criteri com a barem o, encara pitjor, com a norma per a tothom, i ataca com a nefastos i destructius els dels altres. La busca del terme mitjà implica la comunitat, però trobo una indignitat voler imposar res als creadors.

La cara fosca del cas. Vet aquí la cara fosca del cas. D’uns anys ençà creix un fenomen que en grau menor hi ha sigut sempre, i ara es generalitza fins a fer perdre la mesura de les coses. Ara qualsevol escriu quatre planes i ja és escriptor/ra. La pregunta de la ciutadania no implicada directament és immediata. Què és un escriptor? Qui té la capacitat i el poder de decretar qui ho és i qui no?

Mirant al voltant, per reducció a l’absurd hi ha moltes respostes. Aquest cronista fa fotos, i algunes no estan malament, modèstia a part –són els altres qui ho diuen–. Però ni en més exaltat deliri egòtic se m’acudirà dir que soc fotògraf. En un ordre de coses més palpable, si a algú li cal una intervenció quirúrgica a cor obert es farà operar pel cambrer del bar de la cantonada?

Que la gran majoria tingui clar qui és metge i qui no, i en canvi sembli tan fútil i tan irrellevant qui és escriptor mostra com la societat menysprea per irrellevants i innecessaris els escriptors, i els artistes, filòsofs i intel·lectuals en general.

Tot déu és escriptor, sobretot si gaudeix d’una presència pública reconeguda. En rigor no se’n pot dir intrusisme perquè són els mateixos editors (no tots, per sort) qui promou la presència de famosos als qui han corregit el text –en algun cas, escrit de dalt a baix–, i amb això mostren fins a quin punt se’ls en fot la literatura, i el que els importa és la pela.

Efecte devastador. El fenomen està tenint un efecte devastador en les lletres catalanes (desconec l’estat de la qüestió en d’altres). A les editorials arriben textos catastròfics, objecte segur d’un suspens a l’escola d’altres temps, i s’ha establert l’automatisme de reescriure’ls de dalt a baix. Però la immensa majoria de correctors no tenen ni punyetera idea de literatura (saben gramàtica, i gràcies), i apliquen les regles de l’escola primària als pseudoautors dels nyaps mediàtics però també, sense criteri distintiu, als autors de debò (que a un li agradin o no, és una altra qüestió), amb els consegüents disgustos i pèrdua de temps i energia per part de tots.

A qui beneficia la llei de la selva? L’avenir ho mostrarà, potser abans que molts no ho pensen.