La imatge icònica de la ciutat

La imatge d’aquest article és segurament una de les més icòniques de la ciutat de Girona. Des del pont de Pedra són milers i milers les fotografies que es fan. I des del pont de les Peixeteries Velles, que surt a la imatge, milers i milers més. De fet, pels que acostumem a creuar-lo, és habitual tenir la deferència d’esperar que molts visitants acabin de fer el selfie o que l’acompanyant, telèfon en mà, acabi la feina d’immortalitzar el moment amb Sant Feliu i la catedral al fons (no surt a la foto d’en Lluís Romero) i les cases de l’Onyar i el riu en primer terme. El pont de Ferro, conegut per molts com el pont d’Eiffel perquè el va construir la casa que porta el nom de qui va construir la celebre torre de París, va tenir un pressupost inicial de 19.750 pessetes i el representant de la casa francesa va ser l’enginyer Agustí Fragneau, que també era l’encarregat dels treballs de la línia fèrria de Girona a la frontera. En la subhasta que es va fer el 6 de gener de 1877 es van presentar tres propostes i la dels francesos va guanyar. Aquesta informació, per cert, l’he tret del web pedresdegirona.com dels infatigables Fèlix Xunclà i Assumpció Parés, en què expliquen els antecedents del pont i les darreres reparacions que ha tingut. De fet, a Girona n’hem tingut diversos, de ponts Eiffel, com els que permetien creuar el Güell abans que fos desviat. Un és ara a Taialà, després d’estar uns anys a la sèquia Monar, entre l’antic col·legi dels Maristes de primària i les hortes de Santa Eugènia. El pont del Rellotge, a la Devesa, és ara a Palamós, al paratge Balitrà, des del 1969. Però l’historiador i arxiver Ramon Alberch explica que, si es compten els de la línia del ferrocarril, l’empresa de l’enginyer Eiffel en va construir un total de vuit a la ciutat.

He parlat d’aquest pont vermell i del pont de Pedra perquè des d’allà es fan tantes fotografies que seran la mirada que s’emportaran molts visitants de la nostra ciutat. Aquesta secció que comença avui al diari vol ser això, unes mirades. Unes mirades que pretenen explicar coses petites, del dia a dia, d’aquelles que necessiten temps per badar per així poder veure coses que potser passen desapercebudes quan camines amb pressa. O de converses relaxades per conèixer opinions que són sempre respectables però no necessàriament les que comparteixes. Petites històries que ens formen tal com som. Per desmentir, si cal, com van sentir dir fa poc a un guia foraster, que el pont de Ferro no és pas del segle XVII.

Durant molts anys vam tenir a El Punt Avui peces diàries que ens parlaven de tot i de tothom i que feien articulisme que era literatura: Miquel Pairolí i Manuel Cuyàs. Els recordo i els enyoro, però no hi ha cap pretensió de pensar a fer una cosa semblant, ni nivell per fer-ho. També vam gaudir (o patir) de les cròniques setmanals d’en Joan Ribas, que va ser l’autèntic cronista oficiós de Girona. En Joan ho sabia tot i sabia encara més d’administrar-ho. I quan una cosa no li semblava bé la deixava anar pel broc gros. El que pretenem amb aquestes mirades és escriure sobre aquelles coses de les quals no es parla prou o anècdotes que ens han fet com som com a ciutat i com a país. Veurem.